Fritz Zepunt

La CAPITANA consta de 5 quadres. ANAR I TORNAR de Ramón Oller. Jo no se que és el Duende, però intueixo que en aquest quadre “ni está ni se le espera”. M’ha semblat patètic. MANDATO de Rocio Molina. Val la pena anar a veure LA CAPITANA nomes per veure-la. Posa el públic dempeus en la ovació més gran i farcida de “bravos” de la nit. Un dels dos moments àlgids del espectacle. HOMENATGE A CARMEN AMAYA de Joan Guinjoan. Peça musical interpretada pel GRUP INSTRUMENTAL BCN216. És la primera vegada que veig tocar palmes mirant la partitura. Excel·lent. BREVE SUITE PARA CARMEN de Mayte Martín. La sobrietat i l’ofici fet art. El segon moment àlgid del espectacle. Encara estic esborronat. […]

El títol d’aquesta recomanació no té altra intenció que la d’esvair dubtes. No fos cas que algú penses que el que vaig a dir s’allunya de la opinió generalitzada. Tothom parla de la gran interpretació de Lluis Homar. És un fet. Fa un dels papers de la seva vida. El text és una joia i la part d’Spooner (Homar) és la perla de la corona. Els altres actors han de jugar amb personatges menys agraïts i això es nota. Especialment el paper de Hirst (Josep Maria Pou). Dir un text, més o menys abstracte, d’una manera comprensible i sota els efectes de l’alcohol és una feina difícil si no impossible. En qualsevol cas poc lluïda per l’esforç que representa. Busqueu […]

Marta Carrasco, un cop acabat l’inventari d’arts florals, ens convida a veure la dona com una flor. La metonímia arriba alguns moments a la concreció genital. La dona reivindica la propietat i l’usdefruit del seu cos. També ens parla de les inseguretats i prejudicis, de les angoixants constriccions de la seva estructura orgànica, de les pors quotidianes, de la violència, de l’enveja, de la fragilitat… però tot en un to festiu i amb la rialla als llavis. D’aquest difícil exercici d’equilibri Marta Carrasco, Anna Coll i Majo Cordonet se’n surten amb nota. Ironia, tendresa i mala llet. L’espectacle és una festa. Nota: algú ha pensat en convidar el Sr. Ruiz-Gallardón?

No cal conèixer d’antuvi Ricard III de Shakespeare per anar a veure Invocació. Una altra cosa es que un coneixement sinòptic del la tragèdia, ajudi a gaudir-ne amb mes intensitat. Invocació es una versió lliure de una de les tragèdies més sanguinàries del bard contada pels personatges femenins. Tan immorals, deslleials i criminals, si cal, com ho puguin ser ells, tenen afegida la visceralitat uterina per on vehicular les seves ambicions, victòries efímeres, derrotes i humiliacions. La carn de la seva carn convertida en carn de canó, quan no en moneda de canvi es, al cap i a la fi, la part de la derrota que elles, coronades i vençudes, patiran en exclusiva. El bloody mary que us oferiran a […]

NO SE LA PERDIN. L’obra és la primera part d’una trilogia (Sobre Algunos Asuntos de Familia) que espero que els programadors d’aquest país es plantegin programar. L’espectador veu un drama familiar a través d’una finestra, com si fos un veí. Detall escenogràfic que degut a les dimensions de la Sala Atrium perd efectivitat. Els que no perden efectivitat són els actors i actrius que estan magnífics, convincents i versemblants en totes les seves accions. Especialment Ella Becerra que fot un paperàs d’antologia. Jorge Hugo Marín te el doble mèrit de ser l’autor i director d’aquesta petita joia que es una llàstima que només facin 4 dies més. ESPAVILIN!!