Fritz Zepunt

Una nau a Palo Alto és ideal per l’ambient fred (no és una metàfora) que Woyzeck necessita. El públic a les bandes, en dues fileres de cadires i un espai infinit per tal que els artistes deambulin sense entrebancs. Al bell mig de la nau una nevera de bar envoltada de cerveses: servituds del mecenatge. S’ha acabat l’escenografia. Que comenci el miracle! Un dels Woyzecks més rodons que s’hagin pogut veure a Barcelona en els últims anys. Ni una paraula de més. Ni un gest debades. Uns professionals com una casa! Des del director fins al tècnic de so (que, per cert, es una criatura de poca edat). Vull ressaltar a Carles Gilabert en el paper de Woyzeck: Senzillament cabal.

El fet que Llibert es presenti com la escenificació de un cas real i personal d’alguns dels protagonistes, aparta l’atenció del propi fet teatral. I es una llàstima, perquè Llibert proposa una de les millors dramatúrgies que es poden veure avui a la cartellera de Barcelona, a la que s’hi afegeix una posada en escena i una interpretació excel·lents. Gemma Brió, Tàtels Perez i Mürfila t’atrapen des de la primera escena i fan que et posis en la pell dels persontges i et preguntis: I si em passés a mi, que faria? Nomes els aplaudiments finals d’un públic posat dempeus et desperta momentàniament de l’encanteri. Tens tot el camí a casa per trobar-hi una resposta.

Magnetismes és un conjunt d’històries creuades amb tanta habilitat i sentit del tempo que fan que el gran treball dramatúrgic (de vegades brillant) passi desapercebut: primer gran encert. D’una manera divertida no exempta de dramatisme, Elisenda Guiu construeix una xarxa d’amors i desamors, per posar sobre la taula la capacitat/incapacitat de certs individus per prendre decisions i les raons que intervenen en aquest procés: covardia, desesperació, ceguesa, inèrcia… La direcció de Pepa Fluvià feta a mida i al servei del text és el segon gran encert. El tercer, i a la alçada dels altres, és la interpretació d’un grup d’actors i actrius que fan que en tot moment et creguis el que passa. Vull ressaltar, especialment, la bona feina de […]

Aparentment és la historia d’un escriptor fracassat i de la seva xicota: nihilista, sanguinària i prostituta ocasional. Mentre ell va escrivint una historia de gènere negre, ella el va arrossegant cap una carrera delictiva. Hi ha molts moments en què no saps en quina dimensió estàs: real, narrativa o amfetamínica. Un exercici d’atenció constant que el públic no pot eludir. Ni vol! Al cap de 80 minuts nomes tens una cosa clara: Has vist un gran espectacle. Claudia Benito i Nao Albet posen cos i ànima a un text de Bolaño/Garcia Porta i ho fan d’una manera excel·lent, Felix Pons n’és el culpable. No se la perdin i, un cop l’hagin vist, intentin resoldre’m aquest dubte: Existeix Ana Ríos Ricardi?

Harket (Protocolo) ens narra la historia de la convivència entre Cristina Harket i Map#2 (sistema de intel·ligència artificial) en un búnquer, on el professor Harket ha tancat la seva filla per fer un experiment científic. Alguna cosa surt malament i això genera una crisi entre Cristina i Map. Una crisi que va creixent d’una manera intel·ligent i que jugant amb elements com la confiança, la traïció, la seguretat, la llibertat, l’excés de cel… ens porten a un desenllaç més humà que científic (justificat en una pinzellada quàntica tan agafada pels pèls com innecessària) i que té mes a veure amb el lliure albir que amb elements tradicionalment vinculats a la ciència-ficció. Gran posada en escena de Juan Pablo Mendiola, brillant […]