Gema Moraleda

A La fiesta en paz Aleix Duarri crea amb molt d’encert un mosaic per intentar descriure la societat espanyola a l’època de la Transició. Amb la mirada crítica de qui vol aprendre i arribar al fons de la qüestió, però sense idees preconcebudes, Duarri tria moments, personatges, sensacions i anècdotes per confegir un espectacle interessant, poètic, sensorial i amb tocs d’humor. Amb un ritme frenètic i unes interpretacions ajustades, La fiesta en paz constitueix un retrat d’un moment únic i estrany que no queda pas tan lluny. Un episodi de la nostra història que convé revisar si no volem seguir perpetuant errors. Un exercici de memòria històrica d’allò més recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Fernando de Pessoa era un home inusual, que, sens dubte, mirava la vida desde molts punts de vista diferents. A Estranha forma de vida el coneixem en la seva faceta d’enamorat, un enamorat juganer i apassionat però que també ha de lluitar contra els seus dimonis. Amb una posada en escena senzilla però molt cuidada, un preciós acompanyament de fados cantats en directe i unes interpretacions ben ajustades, Estranha forma de vida és una d’aquelles obres petites i boniques, per veure de prop i sortir amb un somriure. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

El millor d’aquest In memoriam és, sens dubte, el seu repartiment, integrat pels components masculins de la nova Kompanyia del Lliure (acompanyats de dos magnífics reforços), que es deixa la pell en escena i ens regala escenes emotives i emocionants quan cal, carregades d’humor quan toca. En l’altre extrem, però, tenim una dramatúrgia efectista, que busca la llàgrima des de l’inici i que ofereix un relat de la Batalla de l’Ebre que no aporta cap novetat respecte aproximacions anteriors. D’altra banda, tot i que el títol promet una història de la Quinta del Biberó, acabem amb un relat de trinxera on ben aviat oblidem que els protagonistes tenen 17 anys. Una oportunitat perduda. Més informació a Somnis de teatre

O això és el que li han dit els seus assessors a La Cubana i ells, sense pensar-ho dues vegades, s’hi han llençat (com si fos la primera vegada). A Gente bien el de menys és la història de Santiago Rusiñol, l’autèntic espectacle comença quan s’encenen els llums i veiem les interioritats de la producció. Els problemes amb els egos, el pressupost, la precarietat… La Cubana reparteix amb encert i en té per a tothom, però sempre amb el seu magnífic to de comèdia esbojarrada i sorprenent, carregada d’ironia i gresca. Un espectacle ideal per veure en família o amics i passar una grandíssima estona. Més informació a Somnis de teatre

L’habitació del nen és un text francament inquietant i molt interessant que  sembla inspirat, a estones, per les Historias para no dormir. En ell, Josep Maria Benet i Jornet transita amb naturalitat per la fina línia que separa la bogeria del seny i presenta un relat que amaga més que no ensenya i obliga a qui mira a prendre partit. Malauradament, ni la posada en escena ni les interpretacions d’aquest muntatge transmeten tot aquest subtext. En aquesta ocasió ens trobem amb un treball lineal, escàs de matisos i més aviat fred. Les projeccions del nen només accentuen aquest ambient desangelat on les emocions semblen haver-se evaporat. Una llàstima. Més informació a Somnis de teatre