Gema Moraleda

Podríem dir que Veracruz té més de conferència que de teatre, però la seva progressió dramàtica, la implicació de Luisa Pardo en el relat i, sobretot, el nus que tens a l’estòmac quan tot acaba donen fe que el que has vist va més enllà del format documental o divulgatiu. Veracruz explica com la corrupció política i el narcotràfic han convertit una regió normal i corrent de Mèxic en un infern on ningú no està segur, on els periodistes són assassinats a diari, on la violència és quotidiana. Un relat senzill, sincer, lúcid, molt valent i carregat de sobrietat per contenir la tristesa infinita que genera en l’oïent. Sentir Luisa Pardo provoca ràbia, dolor i impotència, i per això és tan necessari anar […]

Només posar un peu a Anarchy ja veus que la cosa serà diferent. A cada cadira hi ha una guitarra elèctrica de color blanc amb el seu amplificador. El públic es converteix així en la cacofònica banda que acompanyarà el monòleg de Semolina Tomic (fundadora i directora de l’Antic Teatre), un monòleg que parla d’anarquia i de punk i que convida al públic a buscar l’oportunitat, la llibertat, que ens ofereixen aquestes idees. Tot i el caos que generen totes les guitarres sonant alhora (amb menys o més gràcia segons les mans) la potent presència escènica de Semolina, el seu moviment i la bogeria de l’experiment fan d’Anarchy un espectacle inclassificable però estranyament entretingut.  

Barcelona (contra la paret) ens submergeix en la part menys amable de la ciutat guapa. Seguint el relat real de tres persones detingudes i condemnades injustament per fets que no van cometre, i citant un a un tots els casos de repressió, violència policial i altres actes qüestionables del sistema comesos a Barcelona, Lali Álvarez construeix una peça que transmet la por, l’angoixa i la ràbia que se sent quan el sistema abusa dels seus ciutadans. Un espectacle sense matisos i sense por al que cal anar coneixent una mica els casos principals per no perdre’s en el relat. Més informació a Somnis de teatre

L’avantatge de les sales més petites, i l’Àtic 22 és certament un paradigma d’això que diré, és que pots gaudir del treball dels actors a una distància mínima, aquella on pots captar els matisos de la respiració, les mirades i tot el que passa sota la pell de l’intèrpret. I en el cas de Si planeas vengarte cava dos tumbas us asseguro que sota la pell d’Annabel Castan i Dani Arrebola passen moltíssimes coses, algunes de ben fosques. Una habitació d’hotel, molts silencis i algunes mentides són els ingredients d’un text amb un toc sòrdid i fins i tot decadent que em va resultar d’allò més atraient. Molt i molt recomanable. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

En un primer moment costa fins i tot d’entendre. Othelo i clown? Però és l’obra sencera? O una adaptació esbojarrada? Realment hi queda alguna cosa de Shakespeare? La resposta és sí. L’Othelo de Gabriel Chamé Buendia conserva tota l’essència del text de l’autor anglès però la presenta d’una forma completament inesperada barrejant tècniques de clown, teatre físic i burlesc per a aconseguir una posada en escena àgil, original, molt divertida i juganera. Amb un escenografia mínima però increïblement funcional i uns actors disposats a deixar-te bocabadat amb el que són capaços de fer, Othelo és un d’aquells espectacles únics i indescriptibles que s’han de veure sí o sí. Més informació (en castellà) a Somnis de Teatre