Gema Moraleda

El niño de la tele és un d’aquests espectacles que poden confondre. Sota l’aparença d’un monòleg còmic interpretat per una antiga estrella infantil ja oblidada, s’amaga un interessant retrat generacional que parla d’aquells a qui ens van dir que podríem ser el que volguéssim. Rubén Ramirez ho va aconseguir, ell volia ser imitador i ho ser quan només era un nen, però quan els focus es van apagar Rubén va haver d’aprendre a viure una vida normal en un món en crisi, una vida per a la qual res no l’havia preparat. Amb un agut sentit de l’humor, un ritme excel·lent i la dosi justa d’emotivitat, El niño de la tele sorprèn per la seva honestedat i missatge. Una aposta arriscada de SalaFlyhard […]

Entre relatos utilitza una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç per intentar donar resposta a una pregunta també clàssica: d’on sorgeix la inspiració? Una història a dues veus (la d’una mestra i la seva alumna) que conversen a través dels anys per intentar donar resposta a aquesta i altres preguntes relacionades amb el fet de narrar històries. Amb un ritme lent (en ocasions massa) i una posada en escena senzilla però solvent, Entre relatos és una obra ideal per a qualsevol aspirant a escriptor. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Després de La terra oblidada i La Pols, la Companyia Arcàdia torna als escenaris de Barcelona (aquest cop a l’Espai Lliure) amb una història coral sobre la insatisfacció, la necessitat de ser algú, de tenir fama, de ser estimat. Llàtzer Garcia deixa de banda en aquesta ocasió el tema de la família i ens presenta un grup de personatges atrapats en les seves pors i inseguretats, esclaus de la mirada aliena i dels elogis buits, que només viuen en el reflex d’un mirall deformat. Amb un ritme reposat, una posada en escena elegant i unes interpretacions gairebé naturalistes, Sota la ciutat fa una reflexió interessant sobre un moment concret (el que vivim) i una generació (la meva) que sent la necessitat de […]

A teatro con Eduardo combina una gran quantitat d’ingredients per intentar cobrir tots els fronts: un autor de moda darrerament a Barcelona (Eduardo de Filippo), una comèdia esbojarrada per a tots els públics amb picades d’ullet als teatreros (a la primera part), una tragicomèdia intel·lectual (a la segona part), grans actors de tota la vida (Bosch, Sampietro, Madaula… ), joves actors que trepitgen fort (Laura Aubert, Robert González… ), música popular italiana, belles imatges de Nàpols, una escenografia monumental i una il·luminació de somni. Però malgrat tot això el brou ha quedat insípid. Primera i segona part combinen malament, el ritme general és lent i la segona part es fa llarga, la grandiositat de la posada en escena casa poc […]

Interior no és un muntatge fàcil però és, sens dubte, un d’aquells que es fan difícils d’oblidar. Amb un posada en escena sòbria que genera un ambient francament opressiu, Hermann Bonnín ens submergeix en el text de Maeterlinck, un text que ens recorda que és la mort dels altres la que hem de tèmer, i no pas la nostra. Quatre actors gairebé estàtics i un magnífic ambient sonor que ens transporta a un espai gairebé oníric completen una proposta que emociona i fins i tot trasbalsa, una experiència teatral intensa que val la pena viure en primera persona. Més informació a Somnis de teatre