Gema Moraleda

A La Seca s’està gestant una revolució, una revolució que neix d’un text del Segle d’Or escrit en vers i signat per Lope de Vega. El que ha fet la Companyia Obskené amb Fuenteovejuna és de nota. Amb un ritme frenètic, molt sentit de l’humor i un profund respecte pel missatge de l’obra, converteixen la mort del tirà en tota una festa, la festa de les ovelles que, finalment, decideixen fer-se valdre. Amb un repartiment entregadíssim, una escenografia funcional (el muntatge es va pensar per a ser representat al carrer però encaixa com un guant a La Seca) i una gran varietat de tècniques interpretatives, Fuenteovejuna és un d’aquells muntatges que sorprenen, entretenen i alimenten l’ànima. No us la perdeu […]

La tasca de l’actor és convertir en realitat allò que el dramaturg només ha descrit amb paraules. Però quan el dramaturg és Sartre i el que descriu, els suplicis de l’infern, calen actors amb una dosi extra d’entrega, compromís i generositat. Per sort, tot això es troba al repartiment d’Huis clos a la Sala Atrium, un d’aquells muntatges punyents, colpidors i francament intensos que no s’obliden fàcilment. Una cita indefugible amb la vessant més fosca de l’ànima humana. No us la perdeu. Més informació a Somnis de teatre

Tots coneixem la capacitat gairebé sobrehumana de Joan Pera a l’hora d’omplir platees. En Pera té el seu públic i no tenia cap necessitat d’embrancar-se a fer un clàssic com L’avar de Molière per trepitjar un escenari. Així doncs, la pregunta és: què trobareu a L’avar? Doncs a L’avar trobareu un bon muntatge de Molière amb un Joan Pera matisat, amb un registre més calmat que aquell a què ens té acostumats, i envoltat per un repartiment jove que, tot i no brillar tant com podria, aporta dinamisme i molta professionalitat al muntatge. Si us agrada Molière i Joan Pera no us molesta, L’avar és un muntatge que us farà gaudir d’una bona tarda. Si no és el cas, no cal […]

L’adaptació de textos constitueix tot un repte per a qualsevol dramaturg. De fet, és tot un art. El perill a l’hora d’adaptar i retallar és centrar-se massa en la trama i deixar els personatges aprimats i en els ossos, com fantasmes passejant sobre l’escenari, sense objectius ni motivacions. No és el cas d’Oriol Tarrasón que, en la seva adaptació d’Un tramvia anomenat desig ha aconseguit que els personatges brillin i es desenvolupin en tota la seva complexitat, en especial, la seva immortal protagonista Blanche Dubois. Si a això hi sumem unes interpretacions valentes i entregades, carregades de veritat, una posada en escena senzilla però molt efectiva i un ritme calmat però mil·limètric, ens trobem amb un muntatge que emociona i conserva […]

Si Pinter ja sol ser un autor amb tendència al cinisme, a l’humor negre i a l’absurd, a Invernadero, aquestes tres tendències són portades a les seves últimes conseqüències. No trobareu redempció ni bondat a Invernadero i sí, en canvi, un nombrós catàleg de les emocions més baixes i menyspreables de l’ànima humana. Sobre l’escenari destaquen Tristán Ulloa i Gonzalo de Castro amb interpretacions potents i un deliciós estira-i-arronsa en les seves pinterianíssimes converses, que ens submergeixen frase rere frase en l’ambient opressiu i desagradable del psiquiàtric on treballen. Invernadero no és per a tots els públics perquè Pinter no és per a tots els públics. No tothom és capaç d’observar el retrat descarnat i poc amable que fa del món l’autor anglès i, encara així, […]