Gema Moraleda

A Refugiada poètica, Claire Ducreux omple l’escenari de bellesa, poesia i un toc d’humor ingenu i proper. El seu espectacle combina de manera magistral la dansa amb el mim, el clown amb el gest, per donar vida a un personatge entranyable i ple de bondat que ens deixarà participar dels seus somnis i desitjos més íntims. La música suau i els hipnòtics moviments de Claire Ducreux, nets, lents i hermosíssims, fan la resta i aconsegueixen fascinar el públic des del primer moment. Jo em vaig sentir com una nena petita davant d’una botiga de llaminadures. Embadalida i amb ganes que l’espectacle no acabés mai. Totalment recomanable. Més informació a Somnis de teatre

No hi ha res més perillós que acorralar algú, perquè algú sense sortida és algú sense res a perdre. I una mica això li deuria passar a Alberto San Juan per embrancar-se a fer Autorretrato de un joven capitalista español, un espectacle en el qual la història d’Espanya i la biografia de l’actor s’uneixen indissolublement en un tot inclassificable però carregat de veritat, humor i un gran control de l’escenari. Alberto San Juan retrata Espanya de la forma menys amable i fa un repàs de la transició per demostrar que el sistema en què vivim avui dia està podrit de soca-rel. I ho fa d’una forma amena, senzilla i molt menys pamfletària del que es podria esperar. Al contrari, Alberto […]

Virginia Woolf és una d’aquelles autores que fascina tant pels seus textos, com per la seva vida. L’autora d’Orlando o Una cambra pròpia ha inspirat, en més d’una ocasió, obres derivades (tots recordem Les hores). A El desvetllament d’una papallona nocturna se’ns presenta el personatge en les seves pròpies paraules, a base de fragments de les seves obres units en un tot irregular que intercala moments de gran bellesa i poètica amb d’altres de, potser, massa didàctics. Anna Sabaté es posa en la pell de l’autora anglesa amb gran entrega i ens regala una interpretació intensa i treballada. Més informació a Somnis de Teatre

Algú podria pensar que és impossible agafar un text de Woody Allen i afegir-hi un toc personal que fins i tot millori la feina del nostre admirat director novaiorquès. Però Àlex Rigola ho aconsegueix amb Marits i mullers, un muntatge on conflueixen totes les virtuts d’aquests dos creadors aparentment tan diferents. Amb una escenografia despullada, una posada en escena milimètrica i perfectament estudiada, i unes interpretacions sòbries, contingudes i carregades de complicitats, Marits i mullers ens parla de l’amor i el matrimoni amb gràcia i sornegueria, amb humor i veritat, i ens empeny a acompanyar els personatges en les seves derives personals. Un repartiment de luxe per a un dels grans espectacles d’aquest inici de temporada. No us el perdeu. […]

Bluf va ser un dels espectacles que més vaig gaudir durant el passat Grec i és que La Calòrica s’ha convertit en una de les meves companyies de referència, d’aquelles que, facin el que facin, segur que em tindran a la platea. Amb l’humor absurd que els caracteritza i una posada en escena àgil, original i amb força mala baba, Bluf reflexiona sobre la feina en un sentit molt diferent de com ho feia la companyia a Sobre el fenomen de les feines de merda. En aquesta ocasió ja no ens plantegem si la feina és o no digna, ara la pregunta és una altra: hem esdevingut el que volíem ser quan fòssim grans? Un text generacional, que planteja preguntes […]