Gema Moraleda

Mai no oblidaré la primera vegada que vaig veure Incendis, era l’any 2012 i va ser una d’aquelles obres que et canvien la mirada per sempre. Incendis és molt més que una tragèdia colpidora amb personatges irrepetibles i inoblidables. Incendis és un muntatge màgic on es van reunir els talents d’un autor sensible (Wajdi Mouawad), un director inspirat (Oriol Broggi) i un repartiment en estat de gràcia (Marcia Cisteró, Julio Manrique però sobretot, sobretot, una increïble Clara Segura). Veient la història de la Nawal des de l’anfiteatre del Romea vaig haver de recordar-me a mi mateixa que calia respirar. És potser una de les històries més potents que he vist mai. Incendis és molt més que una obra de teatre. És art. […]

Doncs sí, la trilogia Tot pels diners arriba a la seva fi, però el final ha estat tan meravellós que ha valgut la pena. L’onzena plaga és un text coral perfectament equilibrat. Amb un ritme impecable i uns personatges perfectament confegits, ens trobem davant d’una peça que torna a enfrontar-se a fons amb el tema central de la trilogia: el poder de corrupció dels diners sobre l’ànima humana. Un excel·lent David Selvas dirigeix un repartiment francament inspirat que dóna vida a una galeria d’antiherois patètics atrapats en les seves vides infelices. En el conjunt destaca, sens dubte, una magnífica Mima Riera, capaç de trencar-nos el cor. Dylan Bravo s’acomiada aquí de nosaltres com si d’un somni (o d’un malson) es tractés. Ara ja […]

Adela és una dona senzilla a qui la vida no ha tractat gaire bé. La Villarroel, amb molt bon criteri, recupera al seu cicle OFF aquest monòleg de l’argentí Daniel Veronese que es va estrenar la temporada passada al cicle Terrats en Cultura. Sota el sol de migdia (l’espectacle té lloc al pati de la Villarroel a les 12.30), una magnífica Mireia Gubianas interpreta amb tendresa i matisos aquesta dona enigmàtica que cuida del jardí mentre ens explica la seva relació amb el seu veí, el misteriós senyor Carve. La millor excusa per fer un “vermut teatral”. Us sorprendrà. Més informació (en castellà) a Somnis de Teatre

És difícil no emocionar-se veient Distancia siete minutos. Les situacions, els personatges i el que ens expliquen, tot, està carregat de veritat i apel·la a nosaltres d’una forma molt directa i, alhora, íntima. Diego Lorca i Pako Merino han creat un espectacle original que es desenvolupa en un univers ple de metàfores, que es construeix davant dels nostres ulls amb poquíssims elements escènics i molta imaginació. El resultat és un muntatge molt personal, força diferent al que estem acostumats a la nostra ciutat. Realment interessant. Més informació (en castellà) a Somnis de Teatre  

L’adaptació de la novel·la de Joan Sales Incerta glòria és un d’aquells grans projectes a què ens té acostumats Àlex Rigola. Una història crua sobre la Guerra Civil habitada per personatges complexos i calidoscòpics. De fet, el millor del muntatge és, sens dubte, el repartiment. Un equip impecable que dóna vida amb energia i matisos a aquests personatges. El conjunt, però, és irregular. Una primera part una mica confusa i atropellada (per la necessitat de presentar molta informació en molt poc temps), una segona part preciosa i intimista i una tercera part que combina moments brillants amb d’altres, de nou, confusos. Una posada en escena amb cert excés d’elements simbòlics i un ús una mica discutible de la dansa contemporània completen un muntatge […]