Gema Moraleda

New Order està en la línia de textos que esperes quan vas a la Sala Flyhard. Modern, actual, pertinent, intel·ligent, amb dosis d’humor però carregat de sentit, d’aquells que quan surts has de buscar un bar per comentar-lo. Sergi Pompermayer és l’autor d’aquest text que toca un tema d’allò més actual: el comportament dels bancs durant la recent crisi. Sobre l’escenari de la Flyhard, quatre actors que es deixen la pell dels que destaquen les protagonistes femenines: Gemma Brió i Concha Milla. Imprescindible per a espectadors indignats. Més informació

Res no presagiava el mal final d’aquest Somni americà. Tant les companyies implicades (La Kompanyia del Lliure i Les Antonietes) com els textos de partida semblaven, a priori, garantia de qualitat. En canvi, en la meva opinió, el muntatge no dóna la talla. Oriol Tarrasón, l’autor del text, opta per donar moltes coses per sobreenteses i acaba signant un text amb personatges esquemàtics, situacions arquetípiques i llocs comuns que només adquireixen significat si l’espectador domina totes les referències implícites que l’autor té al cap. Un text que no funciona bé per si mateix i que només es salva per les entregades interpretacions d’un excel·lent repartiment que transmet aquest aire de decadència i fracàs que acaba sent l’únic missatge. Una llàstima. Més informació

Aquesta és la pregunta que es fan els protagonistes de L’efecte. És clar que és una pregunta que potser ens podriem fer tots. Quan parlem del nostre cervell, què és real i què és pura química? Lucy Prebble ens regala un text intel·ligent i ben tramat on no només trobem una màgica i tendra història d’amor sinó que reflexionem sobre la medicina psiquiàtrica actual i les motivacions de les farmacèutiques que busquen la “pastilla de la felicitat”. Amb un ritme excel·lent, una posada en escena impecable i unes interpretacions emocionants i delicades (especialment les de Nausicaa Bonnín i Pau Roca), L’efecte ho té tot per convertir-se en el proper éxit dels Sixto Paz. Totalment imprescindible. Més informació

El cartell de l’espectacle ja ens ho avisa: Teenage Dream va fort. I no decepciona. Al Tantarantana trobareu un espectacle diferent i atrevit que, amb un llenguatge audiovisual i farcit de referències pop, posa sobre la taula temes com l’adolescència, la paternitat, el model de família o els fenòmens mediàtics. Teenage Dream és intel·ligent i descarada i us farà riure pels descosits si sou fans de l’humor absurd o esperpèntic. Un muntatge fresc i original que inaugura el Cicló (Cicle de companyies independents de Barcelona) que tindrà lloc al Tantarantana aquest any. Més informació

Veure el Teatre Romea convertit en un desert de sorra dominat per un sol gegantí que il·lumina l’escena i marca el desenvolupament de la tragèdia és un espectacle que, en si mateix, justifica l’entrada. Si a això hi sumem una Emma Vilarasau en una de les interpretacions més contingudes que li recordo, una Mercè Sampietro impecable i unes emocionants escenes entre Lluís Soler i Xavier Ripoll, tenim un resultat prou interessant. És cert que el muntatge no és rodó (alguns versos són millorables i alguns passatges una mica  lents) però també és cert que dóna gust veure un muntatge de tragèdia fet sense complexos ni prejudicis, en vers, amb escenes molt intenses i, fins i tot, algun crit (perquè, si no es […]