Georgina Castillo

Una “bona mare” ha de ser abnegada, protectora, patidora, carinyosa fins l’ofec. L’amor d’una mare és tan colossal que és capaç de desplaçar la Terra del seu eix. L’amor que et dóna una mare no te’l donarà ningú. Una bona mare s’ha de desviure pel fill… Podríem seguir tirant de tòpics fins l’eternitat. “El temps que no tindrem” ens parla d’un amor serè. Sense cap ambició grandiloqüent de trencar tòpics, aquest musical fuig del drama i l’exageració per enfrontar amb elegància, subtilesa i humor una gran història des dels petits detalls. A partir d’escenes curtes, que combinen diferents estils i solucions escèniques, l’obra és un collage molt dinàmic que, curiosament, sembla coure la història a foc molt lent, sense cap […]

Aquesta obra va ser estrenada fa 30 anys, i es nota. Fins i tot algú que no hagi vist molta dansa contemporània se’n pot adonar ràpidament que això és d’una altra època i que, a més a més, no se n’ha fet cap revisió. En vídeos del 1990 es pot comprovar que l’escenografia d’ara és un calc exacte de la de llavors. La coreografia, des del principi fins al final, és d’un academicisme massa estricte, com si et trobessis en una classe de dansa contemporània d’aquella època. La intenció de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker segurament ha estat mantenir al màxim l’essència de l’espectacle en el moment en què va ser creat, i probablement l’obra interessarà a qui vagi […]

Ja sabem que el teatre és màgia, que en un escenari tot és possible i que no hi ha límits a l’hora de jugar amb la imaginació de l’espectador. Hem vist escenaris sobris, buits d’escenografia, hem vist actors i actrius interpretant més d’un personatge. En aquesta Blanca Desvelada, Alejandra Jiménez Cascón ho fa d’una manera que fa eriçar la pell. Ella sola, amb l’únic recurs del seu cos i la seva veu, ens transporta d’una escena a un altra, del passat al present, fent dialogar els personatges d’una forma orgànica, fluïda, gairebé com si ballés. Passa del drama a l’humor, de la caricatura al realisme més cru, sense que ens n’adonem, exprimint cada detall del gest, de la veu, ben […]

Els clàssics no es poden versionar si no els hi perds TOT el respecte, si no te’ls prens com el que realment són: només un punt de partida. Els clàssics només es poden destrossar (en el bon sentit) si fas amb ells el que et dóna la gana, si són un instrument al servei de la teva creativitat, imaginari, exploració artística. No és qüestió de fer-ne una versió “modernitzada” o “actualitzada”, adaptada als temps actuals. No és una qüestió purament estètica. La cosa no va de mantenir el text íntegre però posar-hi un parell de vàters com a escenografia. Va més enllà. Amb aquest Faust, els Ingenus han demostrat la valentia necessària per explorar fins al màxim els seus propis […]

En la solitud d’un teatre, després de la funció, és quan sorgeixen les ombres, els clarobscurs. Un actor frustrat, convertit en tècnic, utiller, home-per-tot, aquell que no rep els elogis del públic però que és alhora indispensable per a la funció, parla mig adormit, mig despert, sobre els seus dubtes i anhels, sobre l’ofici d’actor, sobre l’essència mateixa del teatre. Gonzalo Funes, autor i actor de l’obra, ens mostra la cara més real i humana de l’actor fora dels focus, com el Chaplin de “Candilejas” que es mira al mirall, després de la funció, amb ulls tristos, entranyable en el seu patetisme. Funes és un actor que, com els millors clowns, t’atrapa amb la potència del seu cos sencer, amb […]