Georgina Castillo

Un banc del carrer. Una noia, molt jove, prenyadíssima, mira l’infinit. Un noi amb pinta de rapero no es pot estar quiet. Això és el que veus quan entres a la sala i la gent es va col·locant al seu lloc. Mires el programa de mà i veus una imatge que et diu clarament que aquesta és una obra “juvenil” i estàs convençuda que et parlaran de tòpics “juvenils” amb un llenguatge estereotipat “juvenil”, tot molt “juvenilment” empaquetat perquè agradi a un jovent immadur i superficial. Prejudicis. Prejudicis que es trenquen quan te n’adones que aquesta “canalla” (i dic “canalla” amb tot el pes del prejudici) t’està seduint des del primer moment, des de les primeres frases. T’atrapen, et fan […]

“La ira de Narciso” és un monòleg escrit per Sergio Blanco i interpretat per Gerardo Otero, amb direcció de Corina Fiorillo, produït i estrenat a la sala Timbre 4 (Argentina). L’obra és un thriller pausat i intel·ligent, que juga amb les pròpies identitats de l’autor i l’actor, un conte dins un altre conte dins un altre conte, que va creant, lentament, capes de suspens i t’endinsa en un món de realitat i ficció que t’atrapa i et sacseja. L’actor, Gerardo Otero, és a l’hora narrador, protagonista i manipulador de l’escena, i va portant l’espectador, molt suaument, a un terreny delirant en què els punts de referència es desdibuixen i res ja no és el que sembla. “La ira de Narciso” […]

Algú ha dit que Fun Home és un musical diferent perquè hi apareix una dona lesbiana com a protagonista. Jo diria que no, que Fun Home no és un musical diferent per més que hi hagi una lesbiana com a protagonista. Fun Home és un musical com tots els musicals de gran format: grandiloqüent, exuberant, sotmès a la forma, a l’embolcall, a l’exigència de que entri pels ulls i l’oïda. No entenc què hi ha d’interessant a calcar una obra que ja està feta, no entenc aquesta admiració malaltissa pels musicals de Broadway que ens fa reproduir-los fins al mínim detall, com si el mèrit radiqués en ser tan fidels a l’original com sigui possible, com si d’aquesta manera ens […]

Poc sabem sobre Txernòbil. El que està clar és que només escoltar el nom (“Txernòbil”) ja ens ve al cap una catàstrofe, una catàstrofe que no és natural sinó humana. Un desastre que evidencia el mal que ens podem fer els humans a nosaltres mateixos i a tot el que ens envolta. L’obra està basada en un text, “La pregària de Txernòbil” de Svetlana Aleksiévitx (Nobel de Literatura 2015), que parla de les conseqüències d’aquest desastre a partir de testimonis en primera persona. No he llegit el llibre (però el llegiré segur després d’haver vist l’obra), però estic convençuda que és un llibre colpidor, esgarrifós, que t’escup la tragèdia a la cara. Com afrontar teatralment una cosa així? El que […]

És una absoluta frivolitat explicar aquest drama fent servir una història de reis i princeses, que ben bé podria haver signat Disney segles més tard. Fa mal l`ànima veure com s’utilitzen, en les projeccions que van acompanyant tota l’obra, imatges reals de persones en moments tan terrorífics (al mar, al camp de refugiats, etc.). Convertir una realitat tan dura en un producte estètic i conceptualment tan pobre, això no pot ser mai denúncia, perquè la mirada, en aquest cas, és autocomplaent i hipòcrita. La història és explicada amb el mateix tuf antic amb què se segueixen representant els Pastorets o els pessebres vivents. L’única manera de tenir legitimitat per abordar un drama com aquest seria que l’obra ens posés, com […]