Hebert Parodi

Repertori absolutament clàssic (gràcies! que sovint ens oblidem de peces meravelloses entusiasmats amb el més contemporani), amb un domini de la veu com poques vegades es veu fora del gènere líric pur. Els grans musicals dels 50 i 60, aquests clàssics de l’època daurada que Sylvia Parejo (Eponine a Los Miserables, Diva a Priscilla …) fa seus des de Don’t rain on my parade (Funny Girl), Hello, Dolly, I feel pretty (meravellosa) de West Side Story, I could have danced all night (My fair lady), Singin’ in the rain, My favorite things (Sonrisas y lágrimas)… Un luxe reviure les creacions d’amor i desamor, d’il·lusió i reivindicació de Bernstein, Kern, Rodgers, Sondheim, Styne … amb Gerard Alonso (Ciutat de gespa) al […]

No sempre coincideixen una dramatúrgia fascinant amb una posada en escena igualment captivadora, creativa i innovadora. No és només el què sinó també el com. Unir els dos aspectes és tasca àrdua. Quan com aquí, coincideixen en un nivell de qualitat altíssim, assisteixes a una vetllada de Teatre amb majúscules. D’una banda, la història (naixement, auge i caiguda) d’un símbol del capitalisme: la banca Lehman. Tan icònica va ser la imatge dels seus empleats abandonant estupefactes la seu amb les seves pertinences en una caixa que va ser el símbol de la crisi financera de fa una dècada. Com podia caure un dels símbols i pilars del sistema? Pocs es van preguntar com s’havia convertit en el que era. Potser […]

Patrons, rols, comportaments i pensaments que s’imposen perpetuament a les dones; passen els anys, els segles i les generacions i les dones actuen com els han ensenyat, com creuen que han de fer-ho, com s’espera d’elles que ho facin. Competeixen, inclús, per ser la que millor encaixa en el paper assignat, la que més fa servir el seu cos com si la disponibilitat sexual fos la seva missió, ser la més perfecta esposa florero que amaga la buidor sota la màscara de la perfecció social… I cada etapa és diferent però amb un tret comú: la seva submissió més que als homes, que també, als rols, al que s’espera d’elles, al que, sovint altres dones, els han inculcat. Cicle viciós […]

Pornopop va ser una famosa all girl band que es van dissoldre a causa dels egos i els antagonismes de les seves components. Han passat alguns anys i sent encara molt joves, la vida els (i les) ha canviat molt. No és la història d’una reunió anys més tard, ja sigui per diners o per anhelar fama, sinó més aviat el retrat de quatre personalitats antagòniques, cadascuna amb un món interior i exterior, gairebé massa, radicalment diferent i excessiu. I és que totes les accions que realitzen, cada intervenció és per amplificar aquests personatges extrems, el que explica no només perquè el grup es va trencar sinó que ens qüestionem com va arribar a funcionar. Al final, es reuneixen per […]

Muntar un Auto Sacramental (obres moralment alliçonadores) del sXVII al sXXI és molt arriscat. Queden molt lluny dels nostres referents i hi hauria la temptació de voler-los contemporitzar tant que acabin perdent la seva essència. He sentit, per exemple, que aquest interessantíssim El Gran mercado del mundo de Calderón de la Barca al TNC és fallit perquè no refuta el discurs religiós del text. Home, se’m fa difícil refutar que és millor que s’imposi el bé al mal, la veritat. Hagués preferit El gran teatro del mundo, la veritat, però se suposa que han volgut evidenciar els mals dels capitalisme que tot ho pot comprar, sembla que oblidant que triar el bé o el mal és voluntat de cadascú. Dos […]