Hebert Parodi

Sempre m’han encuriosit les obres que comencen pel final (o la meitat de la història) i des d’allà, flashback (El crepúsculo de los dioses). Valoro molt el mèrit de  la dramatúrgia o narrativa en explicar quelcom que sabem com acaba i que tot i així ens atrapi, conèixer els fets i els perquès més que la conseqüència. Això trobem -bé, una mica, a Karen-,  registre d’intriga familiar amb tints policials, amb text d’Ever Blanchet i direcció de Marta Gil Polo. No ens mostren d’inici el final, sinó les conseqüències d’uns fets -que desconeixem- que van passar fa 13 anys i que van transformar totalment les vides dels protagonistes i dels personatges absents. Anirem descobrint, doncs, en una tensió creixent, a […]

Un aeroport, un retard que afecta a un home de negocis. Apareix un desconegut que insisteix sense descans en voler explicar-li coses de la seva vida, que a l’altre no li interessen en absolut i intenta treure-se’l de sobra, sense èxit. Una conversa aparentment casual fins que… La conversa deriva en duel dialèctic, amb tensió creixent, anticipes un gir argumental i quan et creus molt llest per haver-ho vist venir, plas!, un gir final que no t’esperes. El mèrit, però, és que l’obra no va de sorprendre l’espectador sense més, de forma gratuïta. Aquí es parla, amb tocs d’humor per alleugerir breument la palpable tensió, de l’enemic interior, el veritable i poderós enemic, de la nostra part fosca i la […]

Magnífic concert, de fet, molt més que un concert, d’ Anna Moliner (You say tomato, Infàmia…) i Andreu Gallén, també molt més que pianista (Maremar, Requiem for Evita). Dic més que un concert perquè amb l’Anna la vessant teatral està assegurada i va ser un autèntic espectacle ple de creativitat, talent i proximitat. Una magnífica vetllada. El repertori va ser una selecció tan personal com variada on vam poder gaudir dels diversos registres de l’Anna. Diferents peces però amb una essència comuna de reivindicació personal i artística, de dir sí a qui volem ser, a fer allò que ens fa feliços tot i que ens entrabanquem pel camí. I és que el concert ens va deixar no només (com si […]

Una desil·lusió. Hi anava amb moltes ganes, per l’equip creatiu de qualitat més que contrastada, Marc Rosich (Qué fue de Andrés Villarosa) i Clara Peya (en solitari o amb Les Impunxibles), l’apreciable línia, en general, de la programació de la Sala Flyhard i la seva aposta, per primera vegada, crec, per un musical. Esperava mordacitat, connexió amb el públic, una mica d’astracanada -clar que sí-, una proposta gamberra, amb ritme, còmica, contemporània i intel·ligent. Malauradament, també esperava torbar-la interessant. La premissa, tot i que ja vista, podia donar de sí: dues polítiques en campanya, aferrissades enemigues i sentimentalment lligades, sense que això pugui fer-se públic. Un joc d’embolics, de tapar mentides que cada vegada es van fent més grosses i […]

Desde mi ventana és un repàs a algunes cançons de la multipremiada parella creativa Pasek & Paul, els compositors de referència del musical més contemporani, amb permís de Lin-Manuel Miranda (Hamilton). Aquest duo, à la Rodgers & Hammerstein II, han conquerit ràpidament els gustos dels aficionats al gènere gràcies a creacions per a diversos llenguatges, com el cinema (The Greatest Showman, La la land), televisió (Smash) i, clar, teatre musical (Dear Evan Hansen, Dogfight …). De la mà, i veu, de 6 joves talents amb experiència dilatada, excel·lentment preparats i amb una passió per l’obra d’aquests compositors que arriba a la platea, repassen cançons de diferents espectacles, incloent, és clar, la cançó que dóna nom a la proposta. Les peces es […]