Hebert Parodi

Recital/concert d’un gran Toni Viñals, amb un magnífic Marc Garcia-Rami al piano, on fa exhibició de forma ininterrompuda dels seus registres vocals i com de bé els fa servir interpretant (que no només cantant) peces de musicals de totes les èpoques, potser, en algun moment, fins i tot amb massa energía, però clar, es diu Balla amb mi, no Mira’m com canto. Al principi m’ha costat entrar donat que les cançons es succeixen sense pausa i suposo que jo necessito una mica de context (sóc massa de lletres) però al cap d’una estona, i sense adonar-me’n, participava del joc de deixar-me sorprendre per cada nova cançó. He vibrat molt amb,“I got life” de Hair, “I’m alive” de Next to normal […]

Els mashups són cançons creades a partir de la barreja d’altres que ja han funcionat; aporten un toc nou a l’essència dels originals i la creativitat rau en com combinar-les. Les més conegudes estan orientades a les pistes de ball (Can not Get Blue Monday Out of My Head a partir de New Order i Kylie Minogue) però hi ha de tot (Folstom prison gansgtaz  uneix Johnny Cash amb el rap d’Eazy-E ), fins al tractament clàssic de piano (Scott Bradlee). Això és La Tendresa, es barregen les comèdies de Shakespeare, i voilà, una obra nova, similar però diferent, que podria ser un despropòsit. I no ho és, conserva el millor dels originals: el llenguatge és cuidat, ric, amb cadència, […]

Bàrbara Mestanza és una figura escènica que està demanant a crits que escoltem allò que té a dir. I s’ho mereix. Actriu, dramaturga, directora, creadora amb The Mamzelles, amb col·laboradors, en solitari, amb veu pròpia, alta i clara (La mujer más fea del mundo) que, a mi i fins ara, m’arriba. Aquí tracta quelcom tan imponent com la veritat i la identitat. Serem allò que expliquin de nosaltres quan ja no hi siguem? Sota quines icones, estereotips i referents hem crescut i ens hem/han modelat el nostre jo? Eren reals? Quina part de la nostra identitat es basa en mentides? Mestanza indaga en la història d’una “princesa”, una dona real que ni tan sols es deia Pocahontas. Una vida dura, […]

Crec que va ser Einstein qui va definir la bogeria com repetir el mateix acte esperant conseqüències diferents. Doncs això em passa a mi amb les comèdies de Shakespeare: M’emociono quan les anuncien, corro a comprar l’entrada, llegeixo el text poc abans del dia de la representació, em sembla que són totes iguals, assisteixo a l’obra i m’avorreixo. I a esperar la següent. Crec que, a diferència de les tragèdies, no han envellit bé, els recursos de disfresses, barbes i accents ja no resulten especialment graciosos, els embolics no tenen gaire recorregut i només funcionen (i molt bé) amb registres exagerats, de farsa com els Pàrquing Shakespeare o el Somni d’una nit d’estiu d’Els Pirates. No han estat una excepció aquests Afanys […]

Roc Esquius abandona la ciència ficció que tan bé ha tractat a obres prèvies (Sàpiens) i ens llença a la cara l’obsessió per les xarxes socials, la dependència del reconeixement i afalac dels seguidors, mesurar l’èxit social pels likes (o agradaments, en versió queca) que aconseguim i la bogeria de tot plegat. Aquesta dependència extrema ja s’ha tractat a altres propostes però no, tret d’error meu, a l’àmbit laboral. Si per un like ja fem el pena, què no estarem disposats a fer quan d’aquests likes depèn la precària feina! Un espai d’aquests tan moderns de coworking on quatre “emprenedors” miren de tirar endavant els seus projectes. L’exposició a les xarxes farà que es centrin en aconseguir visibilitat per tal […]