Hebert Parodi

¿Qué decir a estas alturas de West Side Story que no se conozca? Un musical que unió a algunos de los nombres más grandes del género: el coreógrafo Jerome Robbins, alma del proyecto, el compositor Leonard Bernstein, el letrista Stephen Sondheim, reticente y que no quedó del todo satisfecho (!) y el productor de productores a aquel lado del Atlántico, Harold Prince. Anécdotas conocidas, como lo de separar a las pandillas en los ensayos y crear tensión entre ellos, complejas relaciones de colaboración, lo actual que era y la acogida (no, no fue tanto como imaginamos). De los pocos musicales creados a partir de un coreógrafo y por ello la danza es lo que hace avanzar la acción, es la […]

Sempre dic que costa fer-me riure (tant com em ve de gust!). Doncs aquí, ho he fet i molt. Un tour de force pels actors Enric Cambray (Sàpiens) i Ricard Farré (Romeu i Julieta) que interpreten ells solets tots els personatges amb diccions, accents, transformisme, caracteritzacions a ritme vertiginós… Personatges exagerats en una proposta que aposta per aquest divertit sentit de l’exageració (on tan fàcil es cansar l’espectador) i per un ritme embogit tan cuidat que aconsegueix que no perdem el fil sinó que pugem a aquesta muntanya russa i ens deixem anar i riem de valent. Adaptació de l’obra de Molière que satiritza els “entesos” que saben de tot, que igual opinen de filosofia que d’obres publiques, de literatura […]

Magnífica proposta, començant ja pel títol, FEDERICO GARCÍA, que no remet tant al mite com a la persona, de la mateixa manera que no es reciten els seus versos més coneguts; tot un encert ampliar mires i fugir dels tòpics. I sonen “La leyenda del tiempo” i “El fuego fatuo” -jo gairebé entro en èxtasi-. Una proposta amb ànima, que aconsegueix quelcom tan difícil com un equilibri perfecte entre erudició i emoció. Té teatre documental, que em deleix (de fet, el documental és el meu gènere cinematogràfic predilecte, a hores d’ara), ball (i quin ball!), música (i quina música!), cant (i quin cant!) i, és clar, poesia. Mitjançant interessantíssimes projeccions, experts en el poeta granadí van relatant la vida de […]

La veritat, no sabia ben bé que em trobaria a aquest musical. És fàcil que les referències als Addams es confonguin amb els Munsters. La família Addams són els gens ingenus, un pèl sinistres, rebels, encantats de ser diferents dels avorrits “normals”. Una família a qui allò tètric els sembla alegre, els seus millors somnis són els malsons… i ara s’enfronten a un de ben real: la protagonista, Miércoles, la fosca filla sinistra, intel·ligent, flagell del seu germà, altiva, desdenyosa del més mínim indici de romanticisme… va i s’enamora d’un noi normal, d’una avorrida família típica, dels de jersei a les espatlles i mare amb collaret de perles, seguidors de les normes. Les contradiccions, malentesos i mons tan oposats estan […]

Sovint les altes expectatives juguen en contra. Havia llegit tant i tot tan magnífic sobre aquesta proposta d’ )e(spai en construcció que estava convençut que veuria una obra d’aquelles que et marquen, amb alguna similitud amb Blanca Desvelada: petit format (sigui això el que sigui), un tractament diferent, original i captivador d’un tema que pot cansar per massa vist com la Guerra Civil, el drama de les dones que van perdre els seus homes sense no poder ni enterrar-los i tot descansant en les interpretacions, el repte de transmetre molt amb durada reduïda i pocs elements accessoris… En fi, tot a favor. I, clar, m’esperava més. No m’ha arribat el principal, el drama de la protagonista, massa freda i distant. […]