Hebert Parodi

Fa temps que comento (com si a algú li interessés) que els teatres tenen abandonat el públic adolescent. Esperem, no sé per quin estrany miracle, que els joves passin l’adolescència lluny del teatre i després, oh, sorpresa, tornin a les sales. És d’agrair, doncs, l’esforç de propostes del Jove Teatre Regina, Lliure o Tantarantana, el fenomen A.K.A. (Flyhard), activitats a la Sala Fènix i em deixo algun exemple, segur. BE MY BABY de Nico&Sunset va en aquest sentit. La van encertar de ple amb Paradise en quant a públic, gràcies a l’efecte atracció del repartiment de Merlí. Ara hi tornen amb aquesta proposta de títol de magnífica cançó de The Ronettes (gran exemple del “mur de so” de Phil Spector […]

No sempre es reconeix el teatre infantil quan és com tot, n’hi ha de bo i de dolent. D’entrada, té el mèrit d’acostumar a connectar amb el seu públic i, quan és molt bo, també amb el no tan menut. Això comporta tocar moltes tecles, registres i anar acompanyat d’interpretacions diria que més complexes del que sembla. És el cas d’aquesta adaptació de Marta Buchaca (Només una vegada) tan moderna com respectuosa del clàssic (que em pirra absolutament) on Alícia persegueix un conill que li ha robat el seu bé més preuat: el mòbil. En la persecució Alícia troba personatges del llibre com el “barreter boig” i d’altres nous, com la Siri i un superheroi entranyable i insegur. I Déu-n’hi-do […]

Dos amants (Henry Miller i Anaïs Nin), escriptors viscerals, units en una passió total. Anys de cartes i trobades sexuals i creatives que van consolidar les seves carreres literàries i vitals fins a desembocar en amistat, en un final circular que em va encantar. Literatura passional, la decisió conjunta però individual d’escriure sobre el que millor coneixen: ells mateixos. Anava amb por que fos una proposta pedant. Doncs en absolut. Encomana les ganes d’escriure (el tòpic de la renúncia a allò material -encara que amb marit mecenes, això sí- per lliurar-se a l’art segueix sent potent) i també em va fer riure molt. En un exercici dificilíssim, els actors passen en segons de ser els complexos escriptors, amants, rebels, insaciables […]

Moltes ganes de Jane Eyre al Teatre Lliure. No m’ha acabat de fer el pes però té explicació: del llibre de Charlotte Brontë em va fascinar la infància de Jane (Ariadna Gil) que aquí es passa rapidet per centrar-se en la relació amb Rochester, el protagonista masculí interpretat per Abel Folk. S’ha focalitzat, doncs, el camí de trobada de l’amor d’igual a igual malgrat mil obstacles, la segona part de la novel·la, una mica fulletonesca i melodramàtica. El registre de Jane tampoc és el que imaginava, massa nerviosa i fràgil, que funciona i connecta amb el públic però la Jane original és més serenament orgullosa, i heroica, per sobre de tot. La resta d’interpretacions, correctes, i em quedo amb el […]

Recorregut per les cançons més conegudes de Sinatra, de la mà de 4 grans veus amb una excusa narrativa fluixeta i potser innecessària. En realitat, aquestes molt bones veus, on destaca la presència, carisma i solvència interpretativa de Mone Teruel i Txell Sust, es basten per retre homenatge a la Veu, Frank Sinatra. Frank, aquí en la seva faceta d’ídol d’adolescents, de mares, àvies, estrelles de cine…, amb amistats poc recomanables, expulsat d’Espanya… I , per sobre de tot, una veu i carisma impressionants. La història és alhora massa simple i a estones massa complicada, amb l’excusa per lligar les cançons: 4 amigues recorden a una senyora que va ser de les primeres fans de Sinatra i que explica diverses […]