Hebert Parodi

Un tipus d’espectacle molt present a l’escena barcelonina: musical anomenat de “petit format” (etiqueta discutible), habitualment de creació pròpia, amb pocs intèrprets, música en directe i mínima i multifuncional escenografia. Propostes que als amants de l’gènere ens han donat moltes alegries i descobertes i que compensen, potser, la manca de grans musicals a l’escena catalana, tan habituals a Madrid. Una gran ciutat, vides atrafegades, corrent d’aquí cap allà, de vegades sense saber per què ni cap a on. Quatre personatges, típics que no estereotips: l’addicte a la feina, el simpàtic optimista, la pija que creu no ser-ho i l’aspirant a creadora amb història sentimental per superar. El repartiment coral funciona molt bé, es compenetren, cadascun té els seus moments de […]

No m’agrada especialment la màgia. Em fa sentir un babau al que enganyen a la cara quan sabia que passaria. De El Mago Pop no coneixia pràcticament més que el nom i la seva fama mundial. L’entrada no era barata, precisament. Vaja, si no fos pel compromís emocional amb qui m’ho va recomanar, no hi hagués anat. I no puc més que recomanar la proposta fervorosament. Als 10 minuts estava amb la boca oberta i amb el cap feia “no, no, això no és possible”. I al sortir, (només 65’, massa poc per qualsevol espectacle, més encara per un d’aquests preus) somreia, volia repetir i amb ganes de més màgia (potser una de les paraules més boniques del diccionari). Amb […]

Una obra de la qual l’única cosa que sabia és que és de La Peleona, creadora de l’onírica i magnífica Broken heart story (bé!), narrativa contemporània (mmm, que sóc clasicón), sobre ous que es resisteixen a que la incubació doni seus fruits (miedito). I resulta que és del més interessant que he gaudit, ja no vist, en aquests últims mesos. I això que a l’inici em va assaltar el pànic: actriu estrafolàriament caracteritzada de gallina, amb accent andalús i text en rima, allò feia olor de chirigota. Em vaig dir, aguanta, que amb el que ha costat que als que no vivim a la capital ens deixin venir a veure teatre …. Doncs sort! Una Rebel·lió dels animals de la […]

“La Senyoreta Júlia” de Strindberg es modernitza formalment (i com!) sense trair ni abandonar l’original (jo és que sóc clasicón). Els 3 personatges despullen les seves ànimes, anhels i pors i mostren les cadenes imposades, algunes més o menys voluntàriament, les ànsies de llibertat, l’ascens social, el paper de les dones, el què diran… L’Atrium m’ atreu. M’obliga a fer deures i enceta un debat que m’interessa: a les adaptacions de clàssics, ¿és millor la sorpresa i indagar l’original a posteriori o anar preparat i treure’n més suc de les propostes a costa de perdre la descoberta? Jo he optat per llegir primer l’obra i la veritat és que aprofito molt més l’experiència que quan hi anava a pèl i […]

PEGADOS va triomfar fa ja 10 anys. Un musical dels anomenats “petit format” (sigui allò el que sigui) que va connectar moltíssim amb un públic jove i que, rara avis, es va exportar a altres països. Una premissa esbojarrada i enginyosa: noi i noia lliguen a una disco, acaben practicant sexe als lavabos…i es queden físicament enganxats. Alícia Serrat (Trilogia de l’amor), coautora i primera intèrpret amb Ferran González, la torna a dirigir, ara amb Enric Cambray. Durant anys he esta temptat, quan veia l’Alícia al Maldà, per exemple, de traspassar la barrera i preguntar-li si tornaria Pegados. Sempre em va aturar que la resposta fos que va tenir el seu moment i ho havia d’acceptar. 10 anys després ha […]