Hebert Parodi

Blanca desvelada és teatre en estat pur on la definició de monòleg es queda curta. La sinopsi ens deixa descol·locats. Com s’entrellacen dues històries a universos de distància: una presa política a la postguerra i una monologuista còmica? L’estructura tampoc és senzilla, amb salts de personatges i èpoques … I aquí comença la màgia. Alejandra Jiménez-Cascón està sublim. Que una actriu representi, sigui millor dit, els 12 personatges que participen en el text, pot ser grandiós o ridícul. Aquí és el primer i més encara. Tendresa, drama, ira, comèdia … tot se succeeix, flueix en una perfecta coreografia interpretativa, es barreja sense atropellaments, oblides que només Alejandra està a l’escenari. Una obra per veure-la més d’una vegada, per sentir-la, esprémer-la […]

24 hores de la vida d’una dona és una proposta musical basada en el llibre de Stefan Zweig que després d’una exitosa temporada a Madrid arriba a Barcelona, traduïda al català. Sílvia Marsó va ser molt valenta quan va decidir no només que volia protagonitzar-la sinó també produir-la. A primera vista, podria semblar que és una proposta demodé, massa lluny dels nostres temps, però els clàssics ho són per alguna cosa, no es tracta de vigència de les situacions concretes sinó de la naturalesa humana, els sentiments, les conseqüències dels nostres actes. Valenta també perquè no és un musical fàcil, dels “lluminosos”, sinó intimista i delicat. Una dona encara de dol, a l’època d’entreguerres, es lliura durant 24 hores a […]

Cert que amb West Side Story no cal res més per passar a l’Olimp de compositors i que, per a molts, jo el primer, la resta de la seva obra ha quedat eclipsada quan no desconeguda. Aprofitant el centenari del seu naixement, arriba I hate Music! que ens recorda i presenta la seva trajectòria. En un format íntim, una soprano me-ra-ve-llo-sa (Joana Estebanell) i un piano (Mauro Arbusti), acompanyats de projeccions i fragments de la correspondència que va mantenir amb col·legues, productors i, especialment, la seva esposa, Felicia Montealegre. En aquestes breus lectures s’aprecia la seva passió vital per la música, el dificultós equilibri entre l’amor a la seva dona i l’homosexualitat, els reptes musicals que es proposava… amb excel·lents […]

Aquí un que va escollir el dia que actuava el cover. L’excés al que de vegades es lliura Llàcer, perfecte per al paper, em pot saturar (a mi m’agrada sobri com a Retrato de un náufrago), i em venia de gust veure ja a l’Oriol Burés com a protagonista: una bèstia. Interpreta a Zaza com exagerada que no estrambòtica, humana, amb lleugera por a deixar de ser una vedette per qui tots sospiren i al mateix temps, una força arrasadora, que ens contagia el seu optimisme, divisme i seguretat. Atès que la direcció és del propi Llàcer, mèrit compartit i segur que la seva Zaza és també deliciosa. Ni tan sols em va sobrar la interacció amb el públic on […]

És tremendament admirable que una companya busqui, i trobi com és el cas, el seu llenguatge escènic propi, una manera d’expressar-se, de crear i transmetre amb el seu caràcter, identitat i personalitat. El preu pot ser deixar fora alguns espectadors,com és el meu cas, però en guanyen d’altres amb qui la connexió és altíssima. Projecte Ingenu em va guanyar amb Top Girls que em va semblar una de les propostes de l’any, Yerma, era una adaptació ben necessària, Romeu i Julieta la vaig trobar més interessant que no rodona amb certa falta, buscada, d’emoció (allò de no mirar-se als ulls…), amb Pròsper vaig tenir la sensació de quedar-me fora i a inFaust, que no era per a mi. I no […]