Hebert Parodi

Tres amigues de tota la vida, tan unides com diferents (amb tics d’estereotip), vinculades per un compromís d’infància: han d’acudir tan bon punt qualsevol d’elles invoqui el dret a demanar un favor, d’aquells que només pots demanar als teus amics de l’ànima. Ara, una les reclama perquè l’acompanyin a París, on l’espera no l’amor sinó un donant d’esperma. El perquè no hi va la seva parella o hi ha d’anar en cotxe no queda clar. Pel camí (el viatge acostuma a ser més important que la destinació), a més de trobar un misteri truculent que no atrapa i un cotxe massa intel·ligent, les anem coneixent, els seus somnis, pors i secrets, canvis … amb molt d’humor, simpatia, algun moment íntim […]

Maremar és una proposta íntima i propera de Dagoll Dagom, diferent respecte el seu darrer muntatge (la vistosa però un pèl buida “Scaramouche”). Una aposta valenta temperada per triar un tema al que el públic és sensible i receptiu (el drama dels refugiats), amb música ben coneguda (Llach) i la predisposició del públic, guanyada a pols en més de 40 anys de trajectòria. Valenta, això sí, per adaptar una obra de Shakespeare (Pèricles, príncep de Tir) que no és de les tragèdies conegudes ni de les habituals comèdies (tot i tenir les disfresses, identitats amagades…que tant em cansen) i on és fàcil perdre’s amb tants personatges interpretats pels mateixos actors amb petits canvis de vestuari. Veiem un camp de refugiats […]

Divertida, original i tendra proposta en forma de soliloqui còmplice, emotiu i proper. “Mirta en espera” és una actitud vital, optimista, és viure en una pel•lícula a la mesura dels nostres desitjos, és esperar que arribarà la felicitat just quan acabes d’ensopegar. I gens ensucrat. Mirta, actriu sense èxit, espera asseguda -literalment- que arribi un representant que li doni una empenta – la definitiva, la que fa temps que espera- a la seva carrera. També (des)espera que arribi l’amor, que tot encaixi i tingui èxit. I és que Mirta viu com si protagonitzés una pel•lícula: i ho fa: la de la seva vida. Ella segueix esperant el final feliç. Mentre ho fa, una constant a la seva vida, coneixem fragments […]

“VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen. El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que […]

Una dona, Lis, interpretada per tres actrius, tres veus d’una mateixa vida, dels mateixos records. Ens expliquen les tres com han arribat a l’ara i juntes s’uneixen per a un proper episodi vital després de repassar els moments clau que la/les defineixen. Un casament que acaba amb assassinat mafiós del nuvi i fugint, es troba vestida de núvia i tacada de sang a Grand Central Station, un riu de persones on ningú, llevat la Lis, es queda. Aquesta casament era tenir un futur ben diferent del passat, de l’altre episodi clau: la infantesa sòrdida en un hostal familiar. I‘ara, a NY, lliure de la violència però sense futur, paralitzada, opta per refugiar-se i viure en un bucle de records, no […]