Hebert Parodi

Un pròleg mut, amb aires de cançó, on una dona, Àngels Bassas (Ciara), fa la maleta per abandonar la seva parella, un macho alfa, Ángel Roldán, i fugir amb el germà d’aquest, Jacob Torres (Animals de companyia), un perdedor sensible. Una vacil·lació i un posterior accident canviaran les vides dels tres i de la mare d’ells, Teresa Urroz, qui mai ha amagat la seva preferència pel fill fort. Amb el canvi de circumstàncies, apareixen la venjança, rancúnies, nous horitzons, violència…i aquestes persones inicien un camí de convertir-se en animals. Miserables moralment o supervivents, ves a saber, veiem el seu, potser massa sobtat, embrutiment moral. Si bé és cert que a estones no saps ben bé què ens volen explicar, un […]

Fa temps que començo les meves opinions sobre les obres de Bàrbara Mestanza dient que està tirant la porta avall. La meva dramaturga preferida, ens ha portat obres amb profundes reflexions, amb un humor amb el que connecto d’una manera absoluta i que diria ha anat minvant, perspectiva de gènere, ens sacseja sense recórrer a la simple consigna de pancarta sobre els rols imposats a la dona (tot i que jo hi veig una lectura més universal), la identitat, el buit existencial, feminisme, la voluntat de sobreviure… A més, quan tenim la sort de veure-la actuar, el plaer és total. Ara ens porta Todas las flores on el simbolisme i les imatges han pres més força i jo, ho admeto, […]

L’èxit d’Ovelles no només tornarà en breu als escenaris sinó que, de la mà dels seus autors, Yago Alonso i Carmen Marfà, ho fa ara d’alguna manera, amb temes comuns com els aspectes més “mundans” lligats a la mort més enllà del dol, en aquell cas les herències enverinades i ara, els rituals i costos associats als funerals, enterrament… Amb humor un punt absurd, exagerat però tendre i que et va portant sense adonar-te’n per situacions cada cop més rocambolesques però que t’ho semblen només de vegades. La comparació és inevitable amb Ovelles. Jo em quedo amb la primera, potser perquè les interpretacions em van semblar més cohesionades. Un “pobre” home lluita contra tot el sistema per no perdre la […]

Vagi per davant que crec que sóc l’únic espectador a qui no ha entusiasmat aquesta premiadíssima proposta, vista la temporada passada, així que no em feu gaire cas, que no tothom pot estar equivocat tret de mi. I és que em va semblar retrògrada malgrat ser aparentment “fresca”, impartint carnets de maduresa i dictaminant quines decisions evidencien que no l’has assolida tot i que t’hagin arribat els 40. Proposta ben arrelada a la nostàlgia dels 80 i 90, començant per l’estructura de l’obra, amb dues cares, com aquelles cassettes. Una CARA A més simpàtica i humorística (tot i que a mi tampoc m’ho va semblar en excés) sobre els motius i conseqüències d’una ruptura, i els drames de ser actor […]

A mi la bossa nova m’avorreix, què hi farem… i fins i tot així, em va interessar de seguida i fins al final aquesta “altra” història de la segona cançó més reproduïda del món (i això, com es mesura?). Tots coneixem la història de la linda Helò, qui de camí a la platja va cridar l’atenció de Vinicius de Moraes i Jobim per composar A garota da Ipanema. Desconeixíem, però, la versió més interessant i tan real com l’altra però molt més profunda, real, agredolça… Així, aquesta obra amb cançons, més que no pas un musical, apunta a temes com el dilema de voler dedicar-se a allò que ens omple o triar una feina segura, o com viure una relació […]