Hebert Parodi

Dos fills tornen a la casa familiar on viu la mare. Per a la seva sorpresa i shock hi troben un jove, vell conegut, instal·lat allà per a ajudar la mare en un projecte editorial. Es nota la tensió i es mastega el conflicte des del primer moment. Els tres joves es busquen, es troben, es defugen… per fets o records del passat. És una obra d’una gran violència, no pel que veiem o es diu sinó perquè allò és un polvorí i tots estan a punt d’encendre la metxa. I tots saben que el mínim gest, una mala resposta, encetarà una batalla que reobrirà ferides aparentment cicatritzades, on es qüestionarà la veritat oficial de les seves vides. I tot […]

Primacia de la forma (magnífica i creativa posada en escena) sobre el fons (poc espai per les passions, quan són el motor de l’obra). Vaig trobar a faltar l’absoluta passió adolescent que hi havia als diàlegs però no a la relació entre Romeu i Julieta. Que no es mirin, no es trobin els seus ulls en tota l’obra ha de voler transmetre quelcom que no em va arribar (potser, jugant a crític, que més que enamorats l’un de l’altre ho estan de l’enamorament en sí?). Així, la sensació va ser d’haver vist un molt bon muntatge teatral més que viure la història d’amor dels protagonistes, ni l’antagonisme de les famílies ni… Sembla que no m’hagi agradat i no és això […]

No, aquesta adaptació de Prat i Coll no és com els Jocs florals de Canprosa; això no és una festa, no hi ha ironia ni disbauxa (que tant vam agrair; bé, la rifa, no tant), aquí trobem una adaptació més continguda i serena. No crec que sigui per això però no em va arribar gairebé cap emoció. No ajuda, segurament, que la Rambla ens agradi o no, no és el que era. Els barcelonins ja no la passegen, no van a veure i deixar-se veure i han estat substituïts per una riuada incessant de turistes, preses fàcils de la delinqüència i restaurants de dubtosa qualitat. Una escenografia – més senzilla del que ens té acostumats la Sala Gran del TNC- […]

Comèdia dramàtica dels Sixto Paz (Pretty) que basa bona, massa, part de la seva efectivitat en fer participar el públic com a recurs per insuflar humor a un tema tan dur com la depressió cròmica i intents de suïcidi d’algú estimat. Al menys a mi, poca gràcia em va fer, per exemple, veure una espectadora traient-se un mitjó i jugar amb ell, o a algú incòmode havent d’improvisar un discurs. Cert que jo penso, com es deia a Watching Peeping Tom: “que el públic està fart de que el facin participar! Que el que volen és ser espectadors!”. Dit això, la participació funciona, ja que la majoria del públic està encantat, riu i s’emociona menys uns quants escèptics d’aquestes càpsules […]

No, malgrat el que digui el títol, no és Frankenstein, sinó Fronkonstin, coi, que cal fugir dels pecats de la família… fins que els abracem si comporten recompensa. La proposta és la versió musical de la pel·lícula de 1974, de Mel Brooks. Un humor absurd, paròdic, de dobles sentits, de forçar el tòpic, poc subtil a estones i que molts se saben de memòria (els cavalls renillant, la gepa saltadora…). Hi ha, això sí, referències actuals que sobren i trenquen lleugerament la màgia d’estar en l’ambient de la pel·lícula de referència. Dirigida per Esteve Ferrer (La Familia Addams, amb la que comparteix que és menys infantil i més picant del que sembla), té ritme i dinamisme, ajudat per efectes de […]