Israel Lopez

Quan vaig saber que s’anava a estrenar ‘Esperant Godot’ vaig decidir immediatament que volia veure-la. No sabia de què anava ni de qui era, però sabia que era una obra important dins el món de la interpretació. Ahir a la nit vaig descobrir el perquè. No faré una reflexió superprofunda de l’obra perquè, sincerament, l’argument (si és que existeix) és el menys atractiu. Dos homes indigents esperen al costat de les vies de tren l’arribada d’un tal Godot, a qui ni tan sols coneixen, però que ha promès donar-los sostre i menjar. Mentre esperen la seva arribada (com Pepe Isbert esperant el senyor Marshall) xerren sobre el bé i el mal. Dos personatges passen per allà de camí a una […]

Una altra de les grans estrenes de la temporada teatral ens la porta la companyia La Cubana, troupe que, tot i que també té detractors, és admirada per la majoria. Entre els que l’admiren, un servidor. Cert és que només he vist dues dels seus espectacles, “Cómeme el coco, negro” i aquesta de la qual els parlo, “Adiós, Arturo”. I dic jo, per què no hauré vist més? Si és que no paro de riure. Tot allò que creuen que han inventat els de el cinema immersiu i el sing-along (que són la bomba), La Cubana ja ho fa des de fa anys en el teatre. L’espectador és i se sent part de l’espectacle (que no s’espanti ningú que a […]

Si una funció prèvia a l’estrena surt així de bé (anem, així de malament) ni pensar vull com sortirà a partir de l’estrena. Sembla una contrarietat dir que no hi ha paraules per descriure les bondats d’aquesta funció mentre s’escriu una crítica, així que em limitaré a dir que no hi ha paraules suficients. Tot el bo que digui no arribarà a la meitat del que es mereix. Amb cert aire a “Quina ruïna de funció” (pel·lícula la versió teatral es va representar a Madrid també al Teatre La Llatina amb el nom de “Por delante y por detrás”), “La función que sale mal” és simplement això, un funció en què tot surt malament. I quan dic tot, és tot, […]

Quan em vaig assabentar que “Cinco horas con Mario” es representava a Madrid i que Lola Herrera es tornava a ficar en la pell de la seva protagonista no vaig esperar per a aconseguir les meves entrades. Si no es pot dissociar el paper de Chanquete al nom d’Antonio Ferrandis, el paper de Carmen Sotillo està irremeiablement lligat (i a Déu gràcies) al nom de (la gran) Lola Herrera. Cinc hores amb Mario, escrita per Miguel Delibes l’any 1966, és el reflex de la societat dels nostres avis que bé podria servir en la majoria dels aspectes per a reflectir també la nostra època. Com a pretext per a mostrar-nos aquella realitat, ens trobem amb una dona, Carmen, que vela […]

Amb el que m’agrada riure, no entenc com no coneixia encara a Dani Delacámara. Expert monologuista que s’enorgulleix d’haver treballat 20 anys amb Luis del Olmo el Jardín de los Bonsais, ens va regalar ahir a la nit (diumenge) un somriure (i mil rialles) que avui (dilluns) encara em dura. Ni tan sols les encaixades de la línia 10 del metro han pogut treure. De fet, fins me’ls he pres amb més humor. I és que no hi ha res com una bona sessió de rialles per començar la setmana (bé, res que es pugui deixar per escrit en una crítica teatral). Si és que aquest tipus d’espectacles hauria d’estar subvencionat per la Seguretat Social … el que s’anava a […]