Iván F. Mula

En moments de crisi, tot es polaritza: les desigualtats socials, les posicions polítiques i també l’oferta cultural on la diferència entre oferir obres amb missatge i entreteniment pur cada vegada és més gran (quan, en realitat, no hauria de ser incompatible). Malpensa i encertaràs, tot i que amb el seu títol aparenta ser una frívola comèdia d’embolics, és una creació col·lectiva amb direcció i dramatúrgia de Raimundo Morte, seriosa, original i compromesa sobre l’assetjament immobiliari. S’agraeix, d’entrada, l’elecció d’un tema molt actual i preocupant que veiem amb certa assiduïtat als telenotícies però que, fins ara, resulta bastant (o totalment) inèdit per a l’escena teatral. L’obra aborda la problemàtica de forma contundent i assoleix moments veritablement colpidors amb les escenes d’assetjament […]

El més complex d’abordar un tema difícil és la manera d’enfocar-lo. L’excés d’humor corre el risc de banalitzar el problema mentre que optar per la vessant més dramàtica pot causar rebuig en l’espectador. Discordants té l’habilitat de trobar un equilibri perfecte entre l’espectacle amb consciència social, la comèdia i el drama didàctic. La seva millor virtut és la naturalitat amb que està plantejada la història i el seu desenvolupament, fent-la real, digerible, propera i exemplar. No és habitual trobar obres que parlin d’una relació on un dels membres té VIH i l’altre no (és a dir, una parella serodiscordant). És un tabú. Com ho és, aparentment, a la societat mateixa. Només per això, aquesta peça dirigida per David Marín ja […]

A aquestes alçades, trobar-nos amb una obra composta per tres peces escrites per diferents autors amb un element de partida comú ja no és original ni sorprenent. No obstant això, el que no és tan habitual és que totes tres, com succeeix a Caiguda lliure, formin una unitat tan encertadament homogènia. Escrites i dirigides per Marta Solé, Marc Guevara i Jordi Centellas (ideòleg també de tot el concepte), les tres escenes comparteixen una atmosfera estranya i angoixant, uns personatges desesperançats i un recorregut emocional que és tota una espiral de dolor, com diu el títol, en “caiguda lliure”. Com a únic nexe comú, comparteixen un succés: un cos que es precipita pel celobert d’un edifici. En aquest tríptic tèrbol i […]

Dins del gran ventall de subgèneres que engloba la comèdia podríem diferenciar els que funcionen per contenció i els que funcionen per excés. Tu digues que l’estimes seria un bon exemple d’obra que pertany a aquest segon grup i que, més que una varietat còmica, seria tota una filosofia. Escrita i dirigida per Ivan Campillo, explica la història de dues parelles (una que està a punt de casar-se i una altra a punt de separar-se) i un jove i atractiu massatgista que trasbalsarà les seves vides. En termes argumentals, ni inventa res, ni li cal, ni ho pretén mentre que -això sí- s’esforça al màxim en oferir diversió ininterrompudament durant els 85 minuts que dura. Aquesta ànsia per entretenir és, […]

Tota obra de teatre amb aspiracions profundes té com a objectiu exposar, a través d’un o diversos personatges, algun dels misteris del món en què vivim. Apostant per una trama coral, si una cosa té clara Magnetismes és allò que ens explica: existeixen certes atraccions que són més fortes que la voluntat humana. La història, escrita per Elisenda Guiu, mostra tres situacions aparentment aïllades que, poc a poc, aniran desvetllant que tenen més punts en comú del que sembla a primera vista. L’espectacle està construït amb certs convencionalismes i, fins i tot, algun tòpic però té l’habilitat de portar els seus punts de partida a llocs més o menys inesperats, elevant el grau d’interès i els nivells d’originalitat. Els intèrprets […]