Iván F. Mula

Als inicis de la seva carrera, Tennessee Williams treballava en una fàbrica de sabates durant el dia mentre que les nits les dedicava a l’escriptura. Eren els anys de la Gran Depressió. La seva família s’havia traslladat a St. Louis on l’adaptació a l’entorn urbà va ser molt difícil per a ell i per a la seva germana. Escrita el 1944, El zoo de vidre conté, en certa manera, molts trets autobiogràfics d’allò que el dramaturg va viure durant aquella època. L’obra, que va ser el seu primer èxit, implica, doncs, una mena d’exorcisme dels seus fantasmes familiars vistos amb una mirada tendra i plena de puresa. L’autor d’Un tramvia anomenat desig (1948) mostra ja en aquest text les seves principals […]

Voler parlar de grans temes com la religió, la política, les relacions internacionals, l’amor o el sentit de la vida en una obra de teatre és un risc que no sempre obté bons resultats. El mèrit de Gust de cendra de Guillem Clua és, precisament, el d’apuntar alt al mateix temps que aconsegueix esquivar qualsevol temptació de convertir-se en un pamflet inquisidor o la tesi reduccionista d’un conflicte molt complex. Tot el contrari, amb la honestedat més gran i sense pretendre abastar més enllà d’on arriba la història dels seus personatges, el text parteix del més senzill i reconeixible per assolir un lloable caràcter d’universalitat. La trama presenta a un matrimoni de turistes novaiorquesos que viatgen a Israel per alliberar-se […]

En un moment en què triomfa l’adaptació teatral de l’esperit de la comèdia romàntica cinematogràfica amb muntatges com Losers de Marta Buchaca o, l’any passat, Smiley de Guillem Clua, resulta molt sa i necessari l’existència d’altres obres que donin el seu fosc contrapunt dramàtic. Ara que ho tenim tot, escrita pel nord-americà Lee Blessing, és una pessimista visió de les relacions de parella madures que proposa un truculent viatge des de la insatisfacció a la violència física. Tot i que el text no és del tot rodó, conté moments i frases impactants carregades de veritat i emoció. La història ens mostra la nit de celebració del vint-i-unè aniversari d’una parella benestant al mateix hotel on van passar la nit de […]

Els grans textos teatrals, com hem vist moltes vegades, no necessiten gaires trucs ni parafernàlies més enllà de la pròpia paraula i uns bons actors. Amb només un llit com a escenografia, Pulmons ens presenta una anàlisi exhaustiva del procés emocional que suposa la decisió de portar una nova vida al món. A través de la bona química dels actors Pau Roca i Carlota Olcina, la interpretació dels quals és pura naturalitat, assistim a les diferents fases, dubtes, obstacles i discussions d’una parella qualsevol enfrontada amb la responsabilitat més gran que pot assumir una persona. Escrita per l’escriptor anglès Duncan Macmillan, l’estructura de l’obra és intel·ligent, dinàmica, fresca i no té por de res; transcorre sense problemes del drama més dolorós […]

L’austríac Peter Handke és un escriptor, poeta i director de cinema molt reconegut, especialment, per les seves obres de teatre d’avantguarda dels anys seixanta. Entre elles, Insults al públic(1966) va despertar una controvertida polèmica per la seva vocació anti-teatral que va motivar a admiradors i detractors a aplaudir-lo i atacar-lo amb el mateix èmfasi. A causa del seu minimalisme, sense efectes ni escenografia, la posada en escena d’Incerta Companyia és, bàsicament, funcional, ja que el text no deixa gaire marge de maniobra ni tampoc s’ha sabut superar aquest obstacle. En realitat, el veritable objectiu de l’espectacle és, des d’un plantejament conceptual, deconstruir l’acte teatral i qüestionar el seu llenguatge i les seves imposicions. El problema és que el públic de […]