Iván F. Mula

No és la primera vegada que Els Joglars adapten un text de Cervantes: ja ho van fer l’any 2004 amb El retablo de las maravillas. En aquesta ocasió, però, no ha estat un entremès el que han volgut portar a escena sinó una de les Novelas ejemplares. Malauradament, en aquest cas, el resultat ha esdevingut un experiment fallit. Com a obra d’un grup de teatre històric, El coloquio de los perros té tota una sèrie de virtuts respecte al seu muntatge. L’escenografia és senzilla, estètica i molt funcional, així com els elements d’atrezzo i el molt ben dissenyat vestuari. No obstant això, com a maquinària narrativa és evident que no funciona: es fa llarga i avorreix per diferents motius. Primer, perquè […]

D’entrada, un monòleg de 90 minuts interpretat per Carme Elias, coneixent la seva trajectòria, ja és garantia de què el que veurem tindrà una certa força: la seva força com a actriu. Dirigida per Guido Torlonia, Al galop ha aconseguit fusionar aquesta particular energia seva sobre l’escenari amb la del personatge que encarna: Diana Vreeland, una de les més importants autoritats en el periodisme de la Moda, editora de Vogue fins a l’any 1971. L’obra és un retrat amablement esperpèntic d’aquesta dona extraordinària en un moment decisiu de la seva vida. Elias transmet amb elegància i gran versemblança la peculiar idiosincràsia d’aquesta icona de l’estil americà, aprofundint tant en la seva visió del món com en els petits detalls: la manera de fumar, caminar o servir-se una copa de […]

A mig camí entre la comèdia francesa més ortodoxa i les trames d’embolics influència dels autors italians del segle XVI, el teatre de Pierre de Marivaux es va fer molt popular gràcies a les seves peces de tripijocs amorosos i crítica social i moral. El joc de l’amor i de l’atzar (1730) és, juntament amb La doble inconstància, la seva obra més coneguda tot i que, com a dramaturg, la seva figura ha quedat desdibuixada en el temps darrere de la del seu compatriota Molière. L’espectacle està dirigit amb elegància i molt bon gust per Josep Maria Flotats que torna al Teatre Nacional de Catalunya 17 anys després de la seva polèmica destitució. La proposta és molt respectuosa amb l’esperit […]

La influència de la comèdia romàntica nord-americana en el nostre teatre és un fenomen que ja ve de lluny. Obres com Smiley de Guillem Clua o, en el circuit més independent, Esperanto-te de Gabriel Córdoba ja explotaven amb força destresa els trets més característics d’aquest subgènere cinematogràfic, en aquests casos, traslladant-lo al món gai. Amb Losers, la dramaturga i directora Marta Buchaca planteja una jugada similar, partint de l’estructura “noi coneix a noia” i aportant com a únic al·licient, més enllà de la diversió, una pinzellada del que passa més enllà del primer petó, quan ja no és tot de color de rosa. L’obra resulta molt divertida gràcies als seus magnífics diàlegs i la interpretació de la superba Alba Florejachs […]

Basada en la novel·la de l’escriptor Prosper Mérimée, Carmen de Georges Bizet és, probablement, l’òpera francesa més coneguda de tots els temps. La companyia Gataro parteix d’aquest material que data del 1875 per oferir-nos una versió modernitzada on l’acció es trasllada a una estètica i escenaris actuals. D’aquesta manera, la Carmen! que proposen Victor Alvaro (director escènic) i Xavier Torras (director musical) es mou entre discoteques i polígons industrials, canta en català i vesteix com una autèntica “xoni”. Aquesta provocadora translació, una mica amb l’esperit amb que West Side Story adaptava Romeu i Julieta, resulta a priori força estimulant. La traducció de les lletres de les cançons està molt ben feta i és, de llarg, la part més elaborada d’aquesta […]