Iván F. Mula

Hi ha temes que són molt delicats d’abordar al teatre i, al mateix temps, molt necessari que surtin del tabú i agafin, a poc a poc, cada vegada més visibilitat. El risc que es corre a l’hora de tractar sobre un escenari problemàtiques com el suïcidi o les malalties mentals és caure en el sentimentalisme forçat, el morbo, el melodrama barat o, al contrari, en la ingenuïtat dels lemes d’autoajuda de tassa d’esmorzar. Però Les coses excepcionals aconsegueix esquivar hàbilment aquests paranys i presentar una història dura, complicada i fosca amb senzillesa i un esperit positiu i esperançador que és gairebé una proesa. I això és possible gràcies al fet que ho fa des de la perspectiva d’un nen, interpretat […]

Més enllà dels grans muntatges que sempre és un plaer tenir a la cartellera de qualsevol ciutat, un dels aspectes més estimulants del recent auge dels musicals a Barcelona és poder gaudir de la més arriscada diversitat de les propostes de sales mitjanes o petites. Basat en la popular novel·la de Stephen King, Carrie és una d’aquelles delícies poc conegudes, estrenada originalment a Broadway a finals dels anys 80, que Ferran Guiu, després de Dies normals, Tell me on a Sunday o Tick, Tick, Boom! ha tingut el bon gust de recuperar. L’espectacle resulta una gratificant sorpresa amb un alt nivell vocal, fresques interpretacions però també una interessant foscor dramàtica i emocional. En certa manera, agafa el relleu metafòric d’ […]

Fa 15 anys de l’estrena original de 4D Òptic, la primera producció de Javier Daulte feta a Catalunya i amb repartiment català, després d’irrompre al panorama local amb dues obres argentines que va portar de gira a Barcelona: Gore i Bésame mucho. La seva aparició al nostre ecosistema teatral va suposar un abans i un després, principalment, en dos aspectes. El primer, per la refrescant nova manera d’actuar, més espontània, natural i desimbolta dels seus actors que trencava amb el nostre més acadèmic estil autòcton i que, més endavant, hem pogut seguir veient als muntatges d’altres directors argentins com Claudio Tolcachir, Daniel Veronese o Nelson Valente. En segon lloc, la utilització de gèneres com la ciència-ficció, gairebé inexistents en els […]

A mesura d’anar veient les diferents reposicions al llarg del temps, hi ha muntatges que, més que un espectacle, esdevenen una mena de tradició, gairebé un eventual esdeveniment intergeneracional. Aquest és el cas de Pel davant i pel darrere, tot un clàssic que, en aquesta ocasió, torna ja per cinquena vegada a la cartellera de Barcelona. Està clar que, pels amants del slapstick i el vodevil més (intencionadament) estereotipat, és una cita ineludible amb la qual resulta molt gratificant repetir. La seva barreja entre comèdia d’embolics, gags visuals i metateatralitat conforma un engranatge humorístic molt efectiu que porta a l’extrem el recurs de la triple repetició. En aquest sentit, el segon acte de l’obra continua sent d’una precisió i una […]

Després d’haver estat guardonat amb diferents premis com a director (Premi Max inclòs), Julio Manrique s’ha embarcat, amb L’habitació del costat, en un repte potser no tan ambiciós com d’altres anteriors però sí prou delicat i complex per a resultar interessant. Ambientat en l’època victoriana, tot i tractar-se d’un text contemporani de la nord-americana Sarah Rhul, l’espectacle explica diverses històries on la repressió d’emocions i desig sexual formen part del principal conflicte i el retrat psicològic dels protagonistes. La proposta barreja temes de forma molt curiosa, com la invenció del vibrador per parlar de feminisme o els inicis de l’electricitat per construir figures poètiques. Igual que tracta el classisme, el racisme i l’homosexualitat com si l’atzar hagués volgut que aquestes […]