Iván F. Mula

Hi ha una tendència molt clara en la nova generació de creadors, encapçalada, probablement, per l’èxit de José y sus hermanas, d’idear els seus muntatges a partir de la influència de Rodrigo García, Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel o Angélica Liddell, entre altres artistes, subratllant amb èmfasi l’element testimonial. Amb Cry Babies, la companyia The Followers sembla unir-se a aquest model d’espectacle, potenciant, això sí, una comicitat molt explosiva a mig camí entre el gag, la paròdia i la reivindicació política. L’obra està plantejada com un (fals) documental per abordar la relació entre l’educació, la societat i la violència. Com passa sovint, en alguns moments, la proposta intenta abastar massa temes i, per això, cau en algun punt […]

La venus de les pells va ser un curiós fenomen teatral ara ja fa més una dècada que, fins i tot, va arribar a estar nominada als Tony com a millor obra de l’any, va tenir una adaptació cinematogràfica i diferents posades en escena a Madrid i Barcelona. El text de David Ives, escrit a partir de la novel·la de Sacher-Masoch (l’inspirador del terme masoquisme), rep ara una nova relectura molt acord amb els temps actuals. Són pocs els canvis que s’han fet en aquest muntatge, però van, encertadament, en la línia de potenciar el contingut d’alliberament femení de la trama, malgrat el que ens pugui semblar la història durant el seu punt de partida. El resultat és un entretingut […]

Passen els anys i, fins i tot, les dècades i és curiós comprovar com, malgrat que les circumstàncies canviïn, molts dels temes en la ficció es van repetint d’una generació a l’altra. Com a exemple podem posar el cas de Disset anys, un espectacle d’una companyia molt jove que, no obstant això, aborda qüestions que poden interessar a persones de qualsevol edat, bé perquè se sentin identificats ara o perquè recorden haver-ho viscut al seu moment. Dirigida per Eric Pons, aquest simpàtic muntatge parla sobre la nostàlgia i les incerteses de l’entrada a la vida adulta, a través de cançons de musicals coneguts als quals se’ls ha modificat la lletra per apropar-los a la trama que els interessa. El resultat […]

La forma de treballar en col·lectiu de La Calòrica, la companyia amb més força, projecció, originalitat i talent de la nova generació de teatre català, fa que estiguin deixant testimoni dels temes que més preocupen als joves de la seva edat. Després de satiritzar el poder, la idea d’Espanya, l’emprenedoria, el populisme o la precarietat laboral, entre molts altres assumptes, ara li ha tocat el torn al canvi climàtic. I la manera de fer-ho ha sigut posant el focus en un congrés de negacionistes, amb una esplèndida Mònica López com a actriu convidada de luxe, en paral·lel a una trama d’autoficció on els mateixos calòrics s’enfronten a l’embossament del vàter del seu nou local d’assaig i a la seva escala […]

Si resulta complicat, en molts casos, adaptar una novel·la per ser representada com a obra de teatre, adaptar un assaig deu ser encara més difícil. La trampa, en aquest cas, o, millor dit, la probable raó de ser d’aquest l’espectacle, és que el llibre que serveix de punt de partida era, en realitat, un recull de conferències que la mateixa autora havia realitzat durant uns anys. D’aquesta manera, Una habitación propia juga amb la idea d’assistir a una d’aquelles interessants xerrades amb l’autèntica Virginia Woolf i el resultat és, francament, encisador. L’actriu Clara Sanchis aconsegueix construir un personatge on els petits gestos, les inflexions de la veu, les pauses, les mirades o la personalitat en general són clau per captar […]