Iván F. Mula

Apart de tractar-se d’un dels dramaturgs catalans més internacionals, Josep Maria Miró, a poc a poc, està començant a guanyar una notable rellevància literària gràcies a l’estil tan definit i la personalitat narrativa de la seva obra. Des d’ El principi d’Arquímedes a Nerium Park, el seu teatre juga amb el suspens dramàtic i sentiments obscurs com la desconfiança o la por envers els éssers humans amb els quals ens toca conviure. A Temps salvatge, continua explorant els seus trets més característics, potenciant, encara més, l’esperit de thriller cinematogràfic. Com si fos una barreja entre les pel·lícules de Polanski, Haneke i Mike Leigh, en aquest cas, el misteri es combina amb pinzellades de denúncia social i angoixants escenes de la vida […]

Els temps tan convulsos que ens han tocat viure darrerament han provocat que el fenomen del teatre documental tingui cada vegada més presència en els nostres escenaris. El més interessant de Sis personatges, però, és que s’atreveix a donar un pas més en el gènere i utilitza, directament, els protagonistes reals de la història relatant el seu testimoni en directe sobre l’escenari. Aquest exercici tan curiós aconsegueix que allò que se’ns explica agafi un magnetisme indescriptible que capta l’espectador des del primer minut. El muntatge es planteja com un homenatge a Tomás Giner, un actor frustrat però molt present en el món de la faràndula dels anys 80 que va acabar els seus dies com un sense sostre i morint […]

Qualsevol obra literària perd alguna cosa en la traducció. En el cas d’Oscar Wilde, un geni de les lletres que aconseguia que els jocs de paraules, a més de fer riure, continguessin reflexions i crítiques ben profundes, resulta encara més complicat. Afortunadament, sembla que David Selvas ha estat molt conscient d’aquestes dificultats i ha decidit assumir que una fidelitat extrema era impossible i que, per tant, valia més la pena apropar-se aquest muntatge al seu terreny. D’aquesta manera, La importància de ser Frank juga, aquí, amb l’esperit més obert, passional, fresc i espontani del caràcter mediterrani, mantenint la història però dotant-la d’una lleugeresa amb menys cinisme i més simpatia. L’arriscat experiment, amb una estètica a mig camí entre La la land […]

No resulta massa habitual veure obres de teatre, potser per tradició o per esnobisme, que siguin una oberta declaració d’amor al cinema. Malgrat això, podem dir que les pel·lícules de Hitchcock i la seva figura com a director, de fet, han transcendit, amb el temps, més enllà de la pantalla per a convertir-se en tota una icona cultural coneguda per tothom. D’aquesta manera és com Mònica Pérez i Jordi Rios plantegen el seu particular tribut al mestre del suspens, fent servir un immens conjunt de referències per barrejar-les amb el seu peculiar sentit de l’humor. Certament, l’espectacle és divertit però, sobretot, original, ja que ens mostra tot el procés que suposa rodar un curt: des de la idea inicial, els […]

Sempre és refrescant veure el treball de companyies independents provinents d’altres països, ja que, en moltes ocasions, obren la perspectiva del teatre al qual estem acostumats a veure a la nostra ciutat. En aquest cas, Arrogante Albino és un grup de joves artistes mexicans l’honestedat dels quals els ha permès fer un exercici autorreferencial que aconsegueix transcendir de la seva realitat circumstancial sense ser pedants ni superficials. A mig camí entre el teatre documental i la performance, el muntatge arriba a transmetre vida, realitat, il·lusió i nostàlgia de la manera menys pretensiosa però sense esquivar la precarietat, les contradiccions i la part més lletja del món que els envolta. Amb l’ús constant de gravacions de vídeo, marquen la seva idiosincràsia generacional i […]