Iván F. Mula

La influència de Woody Allen en la ficció contemporània, tant en cinema com en teatre, pot arribar a ser, pràcticament, omnipresent en l’obra de creadors i creadores d’una generació i personalitat determinades. A Interiors, la dramaturga i directora Concha Milla planteja un bonic homenatge als drames dels anys setanta i vuitanta del genial cineasta, sense renunciar, per descomptat, a la seva fina ironia però deixant poc espai per a un bon desenvolupament del conflicte o un veritable discurs propi. El resultat és una història senzilla, inofensiva, naturalista i amb un plantejament interessant sobre les relacions de parella que, malgrat tot, no acaba d’atrevir-se massa a profunditzar i cau en alguns tòpics. Per sort, el muntatge és elegant, agradable i molt honest respecte a les seves pretensions. […]

Posar en escena Qui té por de Virginia Woolf? no resulta gens fàcil. El perill amb aquest obra és que, fàcilment, es pot caure en un histrionisme granguinyolesc que tapi la veritable profunditat psicològica i emocional de la història. La companyia El Eje, més que fer una adaptació, s’ha inspirat en el text d’Edward Albee per construir un muntatge amb l’energia, el to i la personalitat amb la qual se senten identificats, en certa manera, apostant per la forma per sobre del contingut. La decisió és valenta i coherent amb la seva trajectòria però el resultat arrisca tant que perd el control sobre sí mateix. Augmentar l’agressivitat, els crits i el ritme d’aquest univers narratiu ha acabat obtenint un producte […]

Si una cosa ens pot fer tenir una certa esperança envers les futures generacions, és l’existència de joves creadors que, més enllà de ser víctimes del seu moment històric, tenen la capacitat de tenir una visió crítica de la realitat amb la qual conviuen. El director i dramaturg Roger Torns, veu inquieta en constant experimentació, proposa amb Hàbitat un interessant compendi d’alguns dels trets més malaltissos als quals ens ha portat la societat de les xarxes socials. Sense caure en un pessimisme impostat o apocalíptic, el més interessant de la proposta és una connexió molt intel·ligent entre la forma i el contingut del seu discurs. L’ús dels telèfons mòbils per part tant dels actors com dels espectadors acaba per resultar […]

La posada en escena d’un text com Escenes d’un matrimoni mai és una tasca senzilla. Bergman és un creador aspre, intel·lectual, d’una profunditat densa i un pessimisme gens complaent al que no resulta fàcil trobar-li el to, sense ofegar l’espectador d’angoixa en el intent. La directora Marta Gil ha optat, en aquest cas, per alleugerir la història com pinzellades de simpatia que, certament, aconsegueixen que la proposta sigui més digerible. El problema, però, és que aquests tocs d’humor, en alguns moments, banalitzen el seu contingut que, per sobre de tot, parla d’una relació de parella tòxica, dependent i insana, amb alcoholisme i maltractaments inclosos. Per tant, és ingenu voler donar-li una mirada romàntica o bondadosa a aquests infeliços protagonistes a […]

Si una cosa ha demostrat Oriol Broggi com a director durant la seva trajectòria és intel·ligència i bon gust a l’hora de donar forma escènica a la tragèdia. En la seva nova incursió en el gènere, aquesta vegada, amb un clàssic universal com Èdip, sembla, però, que ha abordat l’exercici des d’una intel·lectualitat que no ha acabat de quallar en les corresponents emocions escèniques com altres vegades. Adaptada de forma exemplar per Marc Artigau i el mateix Broggi a partir de la versió de Jeroni Rubió, l’obra resulta narrativament rodona i totes les decisions preses són coherents (com l’eliminació del cor) amb la seva aposta per una calculada sobrietat. Malauradament, aquesta opció fa que el conjunt sigui suggerent però l’atmosfera […]