Iván F. Mula

A poc a poc, l’actor i director Roc Esquius està demostrant que, com a dramaturg, té moltes coses a aportar al panorama actual. La seva afició per la ciència-ficció, una visió crítica del món que ens envolta i una personalitat narrativa molt definida, l’estan portant a deixar empremta en un context on, cada vegada més, tenir veu pròpia resulta més valuós i necessari. Després d’iMe, Mars Joan i Claqué o no, Esquius proposa una altra distopia de ritme electritzant, on barreja el thriller amb la comèdia, més algun punt de melodrama. Amb reminiscències a mecanismes habituals del teatre de Jordi Galceran, en aquesta ocasió, la proposta fa un gran pas endavant en termes de complexitat, capes interpretatives i contingut al·legòric […]

Resulta, d’entrada, una agradable notícia comprovar que el mateix equip que ens va portar una inquietant i meravellosa posada en escena de Terra Baixa repeteix per, aquesta vegada, endinsar-se en un clàssic francès. Malauradament, en aquesta ocasió, la proposta està lluny d’aquella meticulosa deconstrucció del text de Guimerà, transformat en monòleg, que la feia especialment excepcional. Però, més enllà d’expectatives i comparacions probablement injustes, el que Pau Miró ens planteja aquí és un elegant muntatge que transita entre la blancor dels vestuaris i la foscor emocional dels conflictes dels personatges. Es tracta d’una tragèdia amb sentit de l’humor, cosa que encaixa a la perfecció amb l’atmosfera, el to escollit i el disseny visual de conjunt. Lluís Homar ens torna a […]

Les dues grans dificultats a l’hora d’abordar una comèdia clàssica són: primer, que l’humor envelleix pitjor que el drama i, segons, que s’ha d’intentar trobar un registre contemporani que ens l’apropi sense trair l’esperit original de l’obra. En aquest sentit, aquest El perro del hortelano és un exemple d’efectivitat, ja que sap treure-li partit al text de Lope de Vega amb una proposta elegant, fresca i bones interpretacions. D’aquesta manera, els cèlebres versos d’aquest poeta i dramaturg del Segle d’Or tenen una plataforma per ser gaudits pels aficionats al teatre d’aquest període o als que s’apropin a descobrir-lo per primera vegada. Malauradament, el seu excés d’academicisme, en ocasions, es converteix en una cotilla massa cenyida que no deixa que el […]

La predilecció de Clàudia Cedó pel gènere de ciència-ficció, que ja va quedar de manifest en la divertida Tortugues: La desacceleració de les partícules, pren en aquesta obra una dimensió més subtil. A L’home sense veu, l’autora i directora ens parla de la soledat i la incomunicació del món contemporani a través de tres personatges molt diferents: un astronauta que viu aïllat a la lluna, una dona a l’atur i un noi que pateix el trastorn de l’espectre autista. Aquesta tríada serveix per representar la gran frustració que suposa la incapacitat de trobar un llenguatge comú entre les persones i la necessitat inherent de l’ésser humà de poder connectar amb els nostres semblants. El muntatge és molt suggerent i té […]

Si ho comparem amb dècades anteriors, resulta evident que el musical de petit format està vivint un gran moment a la nostra cartellera. L’èxit de musicals més grans i la popularitat del gènere ha generat una indústria creixent d’espectadors però també d’artistes millor preparats a les escoles especialitzades. Tick Tick Boom és una d’aquestes modestes joies que ens ofereixen, darrerament, les sales alternatives que enriqueixen amb alta qualitat i mitjans modestos el teixit cultural de la ciutat. Es tracta d’un musical autobiogràfic de Jonathan Larson, creador de Rent, que parla de la dura vida de l’artista, la crisi dels trenta, l’amor, l’amistat i l’ambició individual. Protagonitzat per un brillant Xavi Duch i el sempre carismàtic Marc Pociello, el muntatge barreja […]