Iván F. Mula

Diuen que les comparacions són odioses… i, segurament, amb raó. Per aquest motiu, més val intentar fer l’esforç d’apropar-se a veure aquest Incendios dirigit per Mario Gas deixant de banda el record que tots els espectadors catalans tenim de la ja mítica posada en escena d’Oriol Broggi. Seria una llàstima no poder gaudir en el seu esplendor del magnífic text de Wadji Mouawad amb un repartiment de luxe només perquè la nostra memòria juga a buscar-li les semblances i diferències. Tant el públic que conegui la història com qui no, s’adonarà que es tracta d’una proposta universal, colpidora i una genial barreja de tragèdia clàssica amb una perspectiva contemporània capaç de traspassar el temps i les versions. Tot el repartiment, […]

Per molt que alguns considerin que parlar de la Guerra Civil és remoure el passat i que la ficció hauria de deixar de banda aquests temes, resulta, encara, necessari que la ficció parli de les ferides que, políticament, mai s’han volgut sanar. El laberinto mágico és un complex mosaic d’històries personals situades durant el terrible conflicte nacional que va derivar en la dictadura de Franco. Ambiciós, molt divers i (com diu el propi títol) narrativament laberíntic, el Centro Dramático Nacional defensa amb solvència aquest muntatge que obre tants punts de vista com personatges apareixen en aquest gran entramat de vides humanes. El repartiment fa, en general, un bon treball interpretatiu (amb alguna excepció puntual) sota la direcció d’Ernesto Caballero que […]

La crisi econòmica ha donat per moltes obres de ficció en la darrera dècada però sembla que, amb el temps i una certa de distància, a poc a poc, comencen a arribar-nos plantejaments més simbòlics, subtils i suggerents propis d’una mirada més reposada. Islàndia és un conte adult sobre el viatge iniciàtic d’un adolescent a través de les entranyes més fosques del sistema financer. A la recerca de la seva mare, el jove es trasllada de Reykjavik a Nova York on s’enfrontarà a la cobdícia, l’engany i l’abús de personatges derrotats i malmesos per un règim capitalista injust i obsolet. La contraposició entre el protagonista i els seus interlocutors resulta interessant, especialment, gràcies a l’excel·lent construcció dels seus diàlegs. Escrita […]

Resulta sorprenent com la fórmula de posar en escena una obra de Mouawad sota la direcció d’Oriol Broggi continua funcionant-li tan bé a La Perla 29, després d’haver-la repetit ja en tantes ocasions. Més enllà de les raons comercials, s’ha de reconèixer que els textos de l’autor libanès encaixen a la perfecció amb el bon gust i la sensibilitat visual de Broggi a l’hora d’abordar la tragèdia humana. Aquesta vegada, l’espectacle ha estat codirigit per Ferran Utzet i torna a tractar temes tan universals com la família, la mort, el dol i el dolor emocional. La sublim barreja entre testimoni i poesia, ara, en forma de monòleg, travessen el cor de l’espectador com un ganivet afilat del qual ningú no […]

Una de les grandeses del teatre és que pot tenir motivacions molt diferents, i totes molt valuoses, com divertir, entretenir, emocionar, criticar, reivindicar, innovar, denunciar o fer reflexionar sobre alguna cosa. També, però, pot tenir l’objectiu (i, a vegades, això ho oblidem) de posar el focus sobre els petits drames quotidians que, sense fer massa soroll, ens envolten i tenen la seva importància, el seu propi conflicte i el seu propi dolor. La virtut més gran de Dos familias és el seu realisme i la capacitat de mostrar-nos una realitat trista i molt habitual, que no tenim massa present i on no hi ha bons ni dolents més enllà, potser, de la manca d’empatia d’un sistema massa fred. Escrita per […]