Iván F. Mula

Li agradin (o no) els musicals de gran format, probablement, cap espectador podrà escapar-se de caure en l’encís de l’enlluernadora maquinària de la nova proposta de Dagoll Dagom. Amb una factura veritablement espectacular, Scaramouche té totes les peces al servei de convertir-se en tot un esdeveniment teatral. Els decorats, el vestuari, la il·luminació, els canvis d’escenografia i la banda de músics aconsegueixen estar a l’altura del que s’espera davant d’un car muntatge com aquest. L’experiència, a escala formal, és satisfactòria: resulta gratificant, màgica i sorprenent. Malgrat, però, el seu esplèndid desplegament tècnic, el cert és que, en qüestions de contingut, la dramatúrgia de Joan Lluís Bozzo no aconsegueix sostenir l’interès del públic durant les seves gairebé tres hores. La història és […]

Més de 10 anys després de la seva estrena, encara es pot percebre la forta influència que El mètode Grönholm ha exercit sobre un cert estil de comèdia comercial. A mig camí entre la popular obra de Jordi Galceran i la francesa Toc, toc, trobem en aquest muntatge d’esperit argentí la repetició d’algunes claus del subgènere i, per tant, més eficàcia que originalitat. El text de Matías del Federico aconsegueix fer riure i explicar una història d’una versemblança (com a mínim) flexible tot i que, sense ser massa estrictes, sembla força coherent. És, en realitat, la direcció de Daniel Veronese allò que eleva la proposta a un nivell superior al qual estava condemnada, gràcies a la seva precisió, gust pels […]

Hi ha una llegenda urbana segons la qual, quan es parla de filosofia a una emissora de televisió, els espectadors fugen a mirar altres canals. Probablement falsa i interessada, aquesta teoria aprofita un trist concepte col·lectiu del nostre imaginari que associa filosofia i avorriment. El filósofo declara sembla intentar lluitar contra aquests prejudicis apostant per l’humor d’un text que, en realitat, és més enginyós que esbojarrat. No obstant això, l’espectacle està dirigit com un vodevil passat de voltes i excessiu que, en realitat, no és, provocant una estranya sensació en l’espectador. Afortunadament, obviant aquestes estridències tonals, el text està farcit de frases ocurrents, respostes gracioses i sortides sorprenents del protagonista (un temperamental Mario Gas) que fan que, tot plegat, sigui […]

En la línia independent, innovadora i actual de la productora, el nou muntatge de La Brutal planteja un interessant conflicte sobre una parella de periodistes (fotògrafa i reporter) que tornen d’Iraq al seu apartament de Nova York, on hauran de recuperar-se de les ferides físiques i emocionals que els ha causat l’experiència. Escrita per Donald Margulies, l’espectacle fa servir com a teló de fons el suculent debat sobre els límits del periodisme de guerra per parlar, en realitat, d’una crisi amorosa on la vocació professional i els objectius vitals entren dolorosament en contradicció. Amb un quartet d’intèrprets excepcional dels quals Ramon Madaula destaca per la seva magistral naturalitat, el millor de la direcció del sempre encertat Julio Manrique és l’aposta […]

Tot i ser una obra que, encara, està molt present en el nostre imaginari, gràcies a les diferents versions que van fer Josep Maria Flotats i Ricardo Darín fa més de 10 anys, Art continua sent un plat deliciós que ve molt de gust. I és que el text de Yasmina Reza, una història sobre l’amistat masculina i el temperament dels homes disfressada de sàtira contra l’art modern, continua tan fresc, intel·ligent, divertit, enginyós, vigent i sorprenent com el primer dia. En aquesta nova adaptació, tres mestres de la comèdia (Orella, Villanueva i Arquillué) aprofiten l’avinentesa per brillar damunt de l’escenari amb una lluita dialèctica on els silencis són tan suggerents com les paraules. La direcció de Miquel Gorriz també […]