Iván F. Mula

Instaurada l’any 2007, la fundació Collado-Van Hoestenberghe és un laboratori de creació escènica independent que investiga noves formes de fer pensar a l’espectador sense renunciar al sentit de l’humor i l’entreteniment. En una línia similar a Montaldo, el seu anterior espectacle, Constructivo planteja un circuit teatral (amb el públic dret) per una sèrie d’espais associats a idees que tracten de posar en contraposició conceptes com l’art i la tècnica, l’ostentació i la utilitat, o la societat i els individus. Des de la veu de dos paletes amb esperit de lliurepensadors, la proposta transita a mig camí entre la ironia i la reflexió, la profunditat i la irreverència, sense mai decantar-se del tot per cap vessant, però aconseguint moments molt interessants. […]

Cada vegada tenim més oferta de musicals a la cartellera de Barcelona i, per tant, un ventall més ampli de propostes que van des del format més petit a adaptacions dels èxits més populars de Broadway. D’aquests últims, el darrer en aterrar a la ciutat ha estat, precisament, Sister Act que, emparat amb una potent producció de El Terrat, ha aconseguit seduir a un gran nombre d’espectadors. I el cert és que, confiant, segurament, en la popularitat del seu referent cinematogràfic, s’han assumit totes les despeses i el desplegament que el muntatge requeria. El càsting, encapçalat per la gran Àngels Gonyalons i una sorprenent Mireia Mambo (tota una revelació), ha estat un veritable encert, ja que no era fàcil assolir […]

En aquest moment on sembla que (bàsicament, al cinema) s’han posat de moda les distopies protagonitzades per adolescents, era lògic que el teatre també reflectís aquesta tendència. L’encarregat de portar-ho a terme, en aquest cas, ha estat Marc Rosich que, tot i haver obtingut els seus millors resultats amb adaptacions (com Plataforma o la recent Woyzeck) que com a dramaturg, té prou recorregut per esperar-ne un text interessant. Malauradament, Utilitat programada és una obra amb un grapat de bones idees desaprofitades i un to, en general, massa juvenil, fins i tot, en alguns moments, infantilitzat. Els joves actors, almenys, defensen el producte amb ganes i una ingenuïtat carismàtica que no serveix, però, per solucionar les seves carències narratives. A més, […]

Dues coses sorprenen d’entrada d’aquest Frank V dirigit per Josep Maria Mestres. La primera és la vigència del seu text, escrit originalment l’any 1959 per Friedrich Dürrenmatt, amb crítiques a la banca privada, els interessos dels poderosos i la corrupció del mateix sistema que són de rigorosa actualitat. L’altra és la lleugeresa del seu empaquetatge musical: una barreja entre el cabaret, l’estil Broadway o, fins i tot, el Music Hall més clàssic. És evident que aquesta superficialitat formal no és més que una postura que pretén fer una mirada irònica a la immoralitat dels fets que relata. Així, el que aconsegueix és un muntatge divertit, dinàmic, entretingut i molt animat, caricaturitzant la maldat dels seus protagonistes, amb mala llet i […]

Els espectacles d’improvisació, com altres formats de comèdia com el stand-up, per exemple, tenen grans virtuts com l’espontaneïtat i la proximitat, però també inconvenients com el poc marge de reinvenció que deixa el mateix concepte. A Barcelona, hem pogut gaudir durant dècades de bones propostes de grups d’improvisació amb una resposta sempre positiva del públic. En aquest sentit, Societé Improvisé! satisfarà les expectatives dels seguidors més entusiastes d’aquest gènere i, probablement, sorprendrà els seus nous espectadors. Malgrat això, es troba a faltar més risc i més novetat, ja que, tot i que els seus actors són fantàstics i la seva tècnica, esplèndida, no aporta cap joc escènic que no s’hagi pogut veure prèviament. Potser és demanar massa a un muntatge […]