Iván F. Mula

No és la primera vegada que tractem d’adoptar un director o dramaturg argentí avalat per l’èxit d’una obra que, fent gira internacional, ha fet parada a Barcelona omplint d’aire fresc la nostra cartellera. Va passar amb Javier Daulte o Daniel Veronese i, probablement, torni a passar al futur amb d’altres com Nelson Valente (El loco y la camisa). En el cas de Claudio Tolcachir, va ser La omisión de la familia Coleman la seva flamant carta de presentació de la qual l’actual Emilia extreu i repeteix alguns dels punts forts de la seva temàtica. Així, les conductes disfuncionals, la mort, la dependència o la incomunicació tornen a formar l’eix central d’aquest drama, amb menys humor però molta més càrrega poètica. […]

De vegades oblidem que Pinter pot ser divertit. Potser perquè les seves obres mai són obertament còmiques, alegres o optimistes. És difícil de saber. Però el cas és que moltes d’elles, des d’una mirada plena d’ironia, tracten les misèries del comportament humà generant situacions d’estrany desconcert que podem qualificar, innegablement, d’humorístiques. Sembla clar que Xicu Masó, director d’aquesta subtil i acurada peça, ha volgut potenciar aquest aspecte satíric de l’univers pinterià, abordant els personatges gairebé com a clowns que juguen a embolicar-se en converses sense sortida, i envoltats d’una atmosfera de thriller de l’absurd de rerefons realista. L’encarregat, primer èxit comercial de qui va ser Premi Nobel de Literatura l’any 2005, és una obra moderna i, al mateix temps, universal, […]

La crisi econòmica actual, com ha passat en altres dècades, està marcant tota una manera d’abordar les històries per als nostres dramaturgs, escriptors i cineastes. La part positiva (per dir-ho d’alguna manera) és que els continguts de les comèdies comercials s’han trobat en la necessitat d’adquirir un nou to crític, reivindicatiu, cru i, fins i tot, dolorós que, sense perdre comicitat, les fan molt més interessants. En aquest sentit, Microporno por dinero és una sàtira del món de la parella i de les relacions familiars i humanes, molt divertida (i convencional) que, amb el rerefons de la crisi, guanya molts matisos i profunditat. Pablo Álvarez, autor i director de la peça, juga amb intel·ligència amb uns personatges contraposats (uns actors […]

Diu Pau Carrió en el programa d’aquesta enèrgicament sòbria Victòria d’Enric V que “les ganes de guanyar són un dels grans motors per fer avançar les nostres feines, la nostra carrera, la nostra economia i la nostra vida”. Sembla que el director d’Iván i els gossos, de només 33 anys (el més “vell” de la companyia), s’ha sentit identificat generacionalment amb el protagonista d’aquest drama shakespearià que es veu obligat a construir la seva identitat sobre la derrota dels altres. Amb un grup de talentosos joves intèrprets, el director construeix amb una solemnitat que toca de peus a terra un univers de guanyadors i perdedors on no hi ha espai per la conciliació o l’objectiu comú. El muntatge aprofita l’èpica […]

Si una cosa ens ha quedat clara del teatre de Wajdi Mouawad, cada vegada més habitual als escenaris catalans, és que li agrada apuntar molt alt; parlar dels grans temes de l’existència que, per definició, són l’essència tràgica de la vida. Dirigida per Oriol Broggi, que ja ens va portar la mítica Incendis del mateix autor, l’obra és un ambiciós intent de fer un retrat poètic de les carències del món occidental, els seus dubtosos valors, la seva falta d’autocrítica, les seves fòbies i la hipocresia. Amb aquest objectiu titànic, Mouawad construeix un text molt tècnic, ben dialogat i amb una correcta tensió que fa mantenir l’interès sota l’amenaça d’un possible atemptat que els protagonistes intentaran evitar. La contraposició entre […]