Joaquim Armengol Roura

D’aquest relat breu de Franz Kafka, d’escasses nou pàgines, se n’han fet multitud de posades en escena, d’alguna manera sedueix profundament actors, directors i públic. I és que aquest simi humanament evolucionat, anomenat Peter el Roig, exhibeix, de manera particularment grotesca i exultant, el que és la naturalesa humana. Una naturalesa que ve encarnada per imitació, vet aquí la història. L’informe d’aquesta evolució excepcional és el que Kafka exposa amb una naturalitat salvatge. Peter el Roig procedeix de la Costa d’Or, allà va ser capturat gràcies a una partida de caça de l’empresa Hagenbech, caçat quan s’acostava al riu a beure aigua. Dos escopetades van tombar-lo. L’una va encertar-li la galta, l’altra a sota el maluc. Després d’aquests trets incomprensibles, […]

He llegit en alguna banda que Llibert és un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia contemporània catalana, dir una ximpleria d’aquest tipus no beneficia en res el propi text, més aviat el perjudica. La posada en escena de Llibert té coses que cal valorar positivament, entre elles l’escriptura que, sense ser extraordinària, és furient i honesta, i que funciona la mar de bé. Tanmateix, hi ha alguna cosa impúdica i de justificació en el fet de bolcar a escena, i de forma tan directe, un dolor tan personal i privat. Penso que no convé d’accentuar voluntàriament les desgràcies de la vida, creant un escreix de llàgrimes per gust o per disgust de dolorisme. Al meu […]

És molt possible que en aquesta ocasió –com en altres- no arribi a fer-me entendre, però vostès em comprendran. Seria, naturalment, una insensatesa dir qualsevol cosa respecte aquest espectacle estrafollat, però perquè no caiguin en l’enorme parany publicitari i de llumetes ho faré: la cosa és vulgar, frívola, intensament patètica, mancada d’imaginació, lamentable i molt avorrida. Almenys els tres primers quarts hora, que és el temps que alguns vam aguantar l’aixec. I pel que ara sé, tampoc va millorar gaire la resta del temps. No hi vagin, no llencin els diners, no perdin el temps. Però en cas que vulguin llençar els diners i perdre el seu temps preciós, deixin la intel·ligència reposant a casa.

De vegades, en sortir del teatre, hi ha el recurs inevitable de divagar pels carrers deambulant lentament, sense fi ni cap altre objecte que el d’assumir l’impacte profund que hem sofert. Passa poques vegades, com aquella meravella puntual inesperada que dóna l’atzar. De tal manera que hi ha nits exquisides, tocades per un alè de veritat insondable, que donen al fet quotidià de viure un punt de transcendència. Pensava en això, profundament tocat, després de veure L’encarregat, l’obra de Halold Pinter, en el superb muntatge, hipnòtic, que ha dirigit en Xicu Masó. No pretenc fer una crítica, que no ens les paguen, sinó moure’m en el senzill estat de les emocions i la sensibilitat. El que m’interessa d’aquesta posada en […]

En aquest país deliciós i tan ple de fantasmes i teatres, de tant en tant, en alguna sala com ara pugui ser la de Josep Palau i Fabre a la Seca Espai Brossa hi transiten alguns éssers encara amb prou capacitat com per demostrar que les aus fan ous; de sorprendre, vaja! Són maneres de fer tan eclèctiques i agafades pels pèls que conviden a l’irrefrenable impuls de deixar-s’hi caure. En singular, em penso que tant se’ls en fot que hi aneu. Simplement et diuen: Vine, si vols! Aquests senyors enjogassats, i que posen els peus de forma tan temerària damunt d’un escenari de cerilla són: l’Enric Casasses, poetàs satíric insubornable, i en Feliu Gasull, mestre de la guitarra i […]