Jordi Bosch Argelich

La millor manera d’evitar una revolució és apagar-la abans que comenci. Sota aquesta premissa, s’inicia a la Viena de 1814 una trobada per repartir-se Europa i els territoris que d’ella depenien d’arreu del món entre els governs d’Àustria, Anglaterra, Rússia i Prússia en la que havia de ser l’era post Napoleó. Allò que havia de ser una reunió d’alt nivell prevista per dues setmanes es converteix en una festa de mesos que dona voltes en cercle, mostra les vergonyes d’una ètica inexistent, sacia els egos incansables d’estrafolaris mandataris i de l’aristocràcia del moment, i escanya la societat austríaca, innocent amfitriona. Però Napoleó guarda una efímera sorpresa que trenca la dinàmica i la perverteix, fent que tothom es converteixi en sospitós. […]

En una societat de façana, la sinceritat és un perill. Fins a quin punt, però, un valor tan venerat es pot convertir en una trampa? En quin moment la transparència pot esdevenir la pròpia garjola? El risc de la sinceritat, si fracassa, si l’oïda que la rep no està prou educada, no pot alimentar encara més la hipocresia d’una majoria que només actua guiada per l’aparença? L’idealisme pur pot ser un veritable salt al buit. A El misantrop, Molière pretén fer una crítica a la societat aristocràtica de mitjans del segle XVII. En aquell moment, l’autor travessa unes complicades circumstàncies personals que li fan veure el món i, en general, el gènere humà com una selva, un cau de falsetat, […]

A l’escola aprenem que el diamant és un exemple de duresa extrema, definida aquesta com a la resistència d’un material a ser ratllat. Poc se’n parla, però, que la resistència al xoc mecànic és, per regla general, inversa a la duresa de la pedra. És a dir, quan més elevada sigui la duresa d’una gemma més fràgil serà al xoc. I més si aquest és repetit. En Pau Coya, Premi de la Crítica 2023 al Millor Autor Revelació, ens mostra en el seu brillant text, basat en fets reals, el rastre de pols provocat pel xoc amb una veritat amagada, insofrible, més que incòmoda, revelada per la pressió dels mitjans, de l’opinió pública i d’una investigació d’incert recorregut en plantejar-la. […]

Josep Maria Mestres recupera allò que l’any 2005 va encetar amb Un matrimoni de Boston, tot un èxit del Lliure. Gairebé dues dècades després, però, les cadires es mouen, com si es tractés d’una natural transferència generacional, i l’esperit de l’Anna Lizaran és adoptat per la seva antiga parella de ball, l’Emma Vilarasau, en una mena de declaració sobre quin és el lloc que ocupa cadascú en l’aparador teatral, en l’star system del nostre país. L’honor d’acompanyar-la el té, en aquesta ocasió la Marta Marco, que no apunta a mantenir la profecia, malgrat el seu talent. El títol ja ho diu tot. Es tracta d’un eufemisme propi de l’època victoriana, i es refereix a una relació domèstica no tradicional entre […]

L’Àlex Rigola ens acosta a l’univers de David Mamet amb una adaptació ben diferent d’aquell muntatge que va triomfar al Teatre Lliure ara fa 21 anys. De la impactant escenografia d’aleshores a un espai escènic en format passadís, només vestit amb dos tamborets, el títol guixat al terra i una pissarra que serà l’eix sobre el qual girarà la trama. I és que el director juga a casa i, envoltat d’una incondicional audiència ajustada a l’espai, minimalista, aconsegueix amb el seu talent que els sis actors esdevinguin des de l’inici autèntics gegants. El text, guardonat amb el Premi Pulitzer de teatre l’any 1984, evoca unes hores de pura tensió en la vida laboral de quatre treballadors d’una immobiliària, després que […]