Jordi Bosch Argelich

Àngel Guimerà va escriure L’aranya el 1906, representant a l’escenari les llums i les ombres (més aviat aquestes) d’una classe menestral barcelonina que aspirava a configurar una petita burgesia i que, malgrat es dissolia, encara era present el alguns barris de la ciutat. El Teatre Nacional de Catalunya commemora, amb la seva posada en cartell, el centenari de la mort del dramaturg i poeta (Barcelona, 1924). En escena, extrems personatges vibren, connecten, interactuen com electrons, en un anar i venir aparentment caòtic per quotidià. De la interacció en neixen reaccions a estones dramàtiques, còmiques, sarcàstiques, romàntiques… totes elles d’un temps molt llunyà, malgrat les pretensions d’aproximació. El director, Jordi Prat i Coll n’ha reescrit el text per adaptar-lo a una […]

La confiança, la por i la paranoia Una controvèrsia servida des de diferents punts de vista. Un text que amb el pas del temps ha guanyat vigència perquè la situació la sentim present, perquè la neurosi de l’amenaça, els prejudicis, la paranoia i la sospita conviuen en una societat angoixada, i perquè les xarxes escampen les pors i les hipòtesis com a certeses, com taca d’oli, i és impossible fugir-ne si en som protagonistes. En Jordi, entrenador de natació d’un grup d’infants menuts que comencen a nedar sense bombolla, calma el neguit d’un infant amb una abraçada i un petó, i tot es desencadena. El gest és interpretat pels testimonis i per les famílies, que es queixen a l’Anna, la […]

Per fer visible l’invisible Valentia, transgressió i dinamisme són tres dels múltiples trets que podrien definir Cavallet de mar, o el peix invisible, una creació única i singular que es reestrena. Escrita per un brillant, precís, directe i optimista Pau Coya i dirigida de forma magistral, com en un exercici malabar, per Rebeca del Fresno, demostra el mereixement, de fet, de la seva nominació als passats Premis Butaca en les categories de Millor Intèrpret Revelació i Millor Muntatge de Petit Format. En Martí, un jove que va iniciar la seva transició un any enrere i que comença a hormonar-se per modificar el seu cos, rep una notícia inesperada que trenca el ritme del procés i que li provoca un nou […]

La millor manera d’evitar una revolució és apagar-la abans que comenci. Sota aquesta premissa, s’inicia a la Viena de 1814 una trobada per repartir-se Europa i els territoris que d’ella depenien d’arreu del món entre els governs d’Àustria, Anglaterra, Rússia i Prússia en la que havia de ser l’era post Napoleó. Allò que havia de ser una reunió d’alt nivell prevista per dues setmanes es converteix en una festa de mesos que dona voltes en cercle, mostra les vergonyes d’una ètica inexistent, sacia els egos incansables d’estrafolaris mandataris i de l’aristocràcia del moment, i escanya la societat austríaca, innocent amfitriona. Però Napoleó guarda una efímera sorpresa que trenca la dinàmica i la perverteix, fent que tothom es converteixi en sospitós. […]

En una societat de façana, la sinceritat és un perill. Fins a quin punt, però, un valor tan venerat es pot convertir en una trampa? En quin moment la transparència pot esdevenir la pròpia garjola? El risc de la sinceritat, si fracassa, si l’oïda que la rep no està prou educada, no pot alimentar encara més la hipocresia d’una majoria que només actua guiada per l’aparença? L’idealisme pur pot ser un veritable salt al buit. A El misantrop, Molière pretén fer una crítica a la societat aristocràtica de mitjans del segle XVII. En aquell moment, l’autor travessa unes complicades circumstàncies personals que li fan veure el món i, en general, el gènere humà com una selva, un cau de falsetat, […]