Jordi Bosch Argelich

Qui no vol un final feliç…? A qui no li agradaria trobar respostes a les preguntes de la vida…? Qui no voldria una segona oportunitat, encara que fos per un instant…? Qui no deixaria la pell per descobrir on neix el neguit que fa que l’ànima cremi…? Qui no voldria que les coses fossin diferents…? A l’habitació buida, tot és possible. Pagant, és clar. Tot té un preu. I si hi accedeixes, si comprens el seu funcionament, saps també que en un futur algú pot reclamar la teva presència. Tu pots acabar essent la presència màgica, talment com real havia estat en el seu moment la presència que tu reclames ara. De fet, imaginem cada dia. I en la nostra […]

L’escena teatral barcelonina està plena de múltiples formes de viure el teatre, de disciplines diverses, de mirades diferents… De totes les experiències l’espectador en pot treure un rèdit i una riquesa. El teatre té això, sempre aporta, perquè és viu, succeeix davant els teus ulls, al moment, en calent. A la sortida, pots adoptar una postura d’anàlisi: què t’ha agradat, què canviaries, què es pot millorar, què t’ha decebut, què t’ha sorprès… Amb Rita, res d’això succeeix. No fa falta l’anàlisi, perquè és una sensació rodona. Si obres la ment i el cor davant l’escena, i més si la vius en primera fila (com la mare, la Rita, figurada, que conviu amb el públic sense saber-ho ni ella, i que […]

Quan al talent se li dona ales, aixecar el vol és una tasca senzilla. Una historia real aixeca el vol amb facilitat davant la mirada d’un públic lliurat des d’abans de començar, gràcies al talent dels actors i actrius que formen un gran repartiment i a les ales que en Pau Miró, autor i director, els atorga amb un text brillant, ple de matisos, àgil i real com la història que explica. La direcció no és complexa, i tampoc no aporta un segell distintiu. Potser és l’únic punt que no avança. Quatre personatges gairebé permanentment en escena, contemplant-la quan no hi intervenen per remarcar que la seva presència, com a referent en cada diàleg, es manté viva. Un espai amb […]

Com el gat de Schrödinger, som i alhora no som. La mecànica quàntica al servei d’un misteri d’enormes proporcions: està tot determinat? El destí, està ja escrit? Sembla una forma de parlar, oi? Una expressió que utilitzem de tant en tant, sense més pretensions, quan els signes de la vida ens indiquen que alguna cosa havia de passar. Una excusa, potser, que ens desempallega de la frustració, que ens perdona la nostra incapacitat per a fer que les coses vagin on volem. A Lifespoiler, la determinació del destí és real, inexorable, indecent, dramàtica… A l’espectacle, les anades i vingudes en el temps, i, sobretot, en les dues dimensions de la realitat plantejada són captivadores, vibrants, àgils i ben treballades. Situen […]

La idea del control mental, de la capacitat per dirigir el pensament de les persones, de guiar-lo en benefici propi pren forma de forma explícita en un espectacle que, malgrat plantejar constantment la moralitat del domini a partir de la manipulació, adopta un ritme fresc i trepidant que enganxa. El goig del teatre. El bon joc de l’Enric Cambray i la Marta Bayarri, en el paper del conseller Valentí Muntaner i d’una enigmàtica Marga Coll, respectivament, sota la direcció de Sergi Belbel, i la negra comicitat del text d’en Roc Esquius esdevenen un còctel gairebé perfecte per l’espectador. L’espai, amb la proximitat i el caliu que aporta, ajuda a arrodonir l’experiència. Tal vegada es podria parlar de dos muntatges en […]