Jordi Bosch Argelich

Amb FitzRoy – Quatre dones al límit, Jordi Galceran es vesteix d’aventurer. Després d’una llarga pausa de deu anys, a partir de l’èxit d’El crèdit, i de fer saltar la banca prèviament amb El mètode Grönholm, el dramaturg demostra que fins que no troba realment allò que busca, encetant trames i arraconant-les si cal, no s’hi llença de cap. La parella Belbel-Galceran torna a col·laborar per dur a l’escenari una peça que pretén aprofitar l’aventura per crear sensacions i emocions. Utilitzant, salvant les distàncies, una fórmula similar a El mètode Grönholm, fa servir un espai definit, senzill i comprensible, per aconseguir que tot allò que conté sigui significatiu i transmeti, com ho fan les actrius, un missatge inequívoc a l’espectador. […]

Animal negre tristesa és un obra de comentari complex, però de recomanació assegurada. Intentaré evitar l’adjectiu del primer punt, d’entrada, i conclouré amb el segon, perquè s’ho val. Té tants matisos, hi entren en joc tants elements, que citaré els que, amb les hores, s’han revelat al meu cap com a eixos, reclams o columnes del que ha estat una experiència teatral de primer ordre. Un espectacle… total? Més endavant aclareixo el dubte. Vaig pels elements. L’autora. Anja Hilling debuta en la dramatúrgia el 2003 amb la seva primera peça teatral, i de seguida és assenyalada per la crítica alemanya com una autora destinada a marcar època per la seva forma de concebre el teatre, per la seva proposta de […]

Henrik Ibsen va ser un dels dramaturgs més influents de la història, perquè va instaurar un realisme, a finals del segle XIX, que va capgirar completament les regles del teatre del moment. Fugint de la distracció, dels contes o de la fantasia, va introduir l’espectador al bell mig d’escenes quotidianes de gent corrent, allà on es guarden els grans secrets. I des d’allà ho acabava qüestionant tot. Els seus diàlegs, sempre vigents, són punyents i tenen una cura meticulosa de cada detall. Àlex Rigola juga amb el text d’una de les obres més cèlebres del director, poeta i dramaturg noruec, Hedda Gabler, per oferir-ne una adaptació lliure que despulla i posa a l’aparador el caràcter complex d’una dona indesxifrable, els […]

Considerada per The Guardian com “un estudi salvatgement honest de la demència”, El pare, del jove escriptor i director francès Florian Zeller (Paris, 1979) és un retrat de la degradació de la ment a causa de la pèrdua de la memòria i, en conseqüència, de la pèrdua progressiva de la identitat, dels referents, de la pròpia vivència de la realitat. La perspectiva que l’autor adopta, fruit de l’Alzheimer que la seva àvia va patir, aporta una visió peculiar que convida a un exercici empàtic a l’audiència. L’obra ofereix dues mirades. La principal, la de l’Andreu, un home de setanta-sis anys culte i tossut, que, acostumat a una autonomia i un control del seu entorn notables, veu com comença a no […]

La mida d’alguns espectacles esdevé, de vegades, inversament proporcional a l’efecte que produeixen. És el cas de Travy, una excelsa proposta amb olor a homenatge. Homenatge al recorregut, les vicissituds i la quotidianitat d’una família que porta el teatre a la sang, i homenatge al teatre mateix. Perquè el teatre és això: pell, emoció, intensitat, missatge, estètica, sorpresa, proposta… Travy ho té tot. Quina sort, quin plaer, poder compartir moments així. Amor pel teatre, pel teatre pur, sense artificis. Com si agafessin la identitat d’una família de pallassos italiana, d’aquelles de caravana i carretera, Travy és el malnom dels Pla-Solina. Els fills, L’Oriol i la Diana, han crescut llegint el teatre com una forma de vida, escenaris amunt i avall, […]