Jordi Bosch Argelich

Santiago Rusiñol va plantejar el text de L’alegria que passa, el 1897, com un signe d’obertura, una necessitat pròpia del teatre modernista per expressar la lluita entre ideologies i el conflicte entre l’individu i la societat. L’oposició entre conceptes tan dispars com tradició i progrés o idealisme i realitat és present al llarg de la peça. L’espectacle, la darrera proposta de creació de Dagoll Dagom, fusiona música i text en una coreografia àgil i ben travada, i aprofita l’esperit crític del text d’en Rusiñol per adaptar-lo i commoure amb una versió molt creativa, en la més pura tradició de la companyia, fruit del treball de l’Anna Rosa Cisquella, en Marc Rosich, l’Andreu Gallén i l’Ariadna Peya. L’escena ocorre en un […]

El compromís social d’Arthur Miller treu el cap en moltes de les seves obres. El dramaturg nord-americà mostra en elles una ferotge crítica a la societat americana i als seus valors conservadors. La seva actitud contrària a la intervenció americana a Corea i Vietnam i el seu inicial flirteig amb el marxisme van suposar-li força problemes amb la Comissió d’Activitats Antiamericanes, que l’acusava de vinculació amb el Partit Comunista. Aquest és també l’aire que es respira a Tots eren fills meus, un judici que té per jutges el temps i una joventut que maldava per superar el cruent conflicte bèl·lic que havia enfonsat la societat estatunidenca en una rabiosa crisi d’autoestima. El veredicte no podia ser més dramàtic. L’obra, de […]

Verónica Pallini, directora de l’escola de cinema i teatre L’Autèntica, porta a escena aquesta creació de teatre documental a la seu mateixa del barri de Gràcia. L’escola, petita i valenta, duu ja 14 anys d’una història que es dona a conèixer com a Porta4, i que ha format un gran nombre d’amants del teatre i, amb el temps, professionals de les arts escèniques. No entenc els homes parteix d’una recerca antropològica que la directora va dur a terme durant any, a partir de la base d’una beca de creació, i se centra en la percepció que els homes tenen de si mateixos. De fet, alguns textos que sorgeixen d’aquesta investigació es projecten durant la representació, i són la base del […]

Amb FitzRoy – Quatre dones al límit, Jordi Galceran es vesteix d’aventurer. Després d’una llarga pausa de deu anys, a partir de l’èxit d’El crèdit, i de fer saltar la banca prèviament amb El mètode Grönholm, el dramaturg demostra que fins que no troba realment allò que busca, encetant trames i arraconant-les si cal, no s’hi llença de cap. La parella Belbel-Galceran torna a col·laborar per dur a l’escenari una peça que pretén aprofitar l’aventura per crear sensacions i emocions. Utilitzant, salvant les distàncies, una fórmula similar a El mètode Grönholm, fa servir un espai definit, senzill i comprensible, per aconseguir que tot allò que conté sigui significatiu i transmeti, com ho fan les actrius, un missatge inequívoc a l’espectador. […]

Animal negre tristesa és un obra de comentari complex, però de recomanació assegurada. Intentaré evitar l’adjectiu del primer punt, d’entrada, i conclouré amb el segon, perquè s’ho val. Té tants matisos, hi entren en joc tants elements, que citaré els que, amb les hores, s’han revelat al meu cap com a eixos, reclams o columnes del que ha estat una experiència teatral de primer ordre. Un espectacle… total? Més endavant aclareixo el dubte. Vaig pels elements. L’autora. Anja Hilling debuta en la dramatúrgia el 2003 amb la seva primera peça teatral, i de seguida és assenyalada per la crítica alemanya com una autora destinada a marcar època per la seva forma de concebre el teatre, per la seva proposta de […]