Jordi Bosch Argelich

Henrik Ibsen va ser un dels dramaturgs més influents de la història, perquè va instaurar un realisme, a finals del segle XIX, que va capgirar completament les regles del teatre del moment. Fugint de la distracció, dels contes o de la fantasia, va introduir l’espectador al bell mig d’escenes quotidianes de gent corrent, allà on es guarden els grans secrets. I des d’allà ho acabava qüestionant tot. Els seus diàlegs, sempre vigents, són punyents i tenen una cura meticulosa de cada detall. Àlex Rigola juga amb el text d’una de les obres més cèlebres del director, poeta i dramaturg noruec, Hedda Gabler, per oferir-ne una adaptació lliure que despulla i posa a l’aparador el caràcter complex d’una dona indesxifrable, els […]

Considerada per The Guardian com “un estudi salvatgement honest de la demència”, El pare, del jove escriptor i director francès Florian Zeller (Paris, 1979) és un retrat de la degradació de la ment a causa de la pèrdua de la memòria i, en conseqüència, de la pèrdua progressiva de la identitat, dels referents, de la pròpia vivència de la realitat. La perspectiva que l’autor adopta, fruit de l’Alzheimer que la seva àvia va patir, aporta una visió peculiar que convida a un exercici empàtic a l’audiència. L’obra ofereix dues mirades. La principal, la de l’Andreu, un home de setanta-sis anys culte i tossut, que, acostumat a una autonomia i un control del seu entorn notables, veu com comença a no […]

La mida d’alguns espectacles esdevé, de vegades, inversament proporcional a l’efecte que produeixen. És el cas de Travy, una excelsa proposta amb olor a homenatge. Homenatge al recorregut, les vicissituds i la quotidianitat d’una família que porta el teatre a la sang, i homenatge al teatre mateix. Perquè el teatre és això: pell, emoció, intensitat, missatge, estètica, sorpresa, proposta… Travy ho té tot. Quina sort, quin plaer, poder compartir moments així. Amor pel teatre, pel teatre pur, sense artificis. Com si agafessin la identitat d’una família de pallassos italiana, d’aquelles de caravana i carretera, Travy és el malnom dels Pla-Solina. Els fills, L’Oriol i la Diana, han crescut llegint el teatre com una forma de vida, escenaris amunt i avall, […]

D’alguna forma, des de la meva perspectiva, Els Amics de les Arts són a la música el que Marc Artigau és a la literatura o Minoria Absoluta als mitjans: eficàcia, lleugeresa, simplicitat. I, és clar, el combo, com a equip d’autoria, sota la direcció escènica de Sergi Belbel, funciona. Eficàcia, perquè el missatge arriba a tothom, i assoleix l’objectiu d’agradar des d’abans de començar. El públic hi va tan predisposat que la barreja no pot fallar. Fins i tot es veuen cops de maluc amb la sintonia inicial, com aquell qui va a un concert. Lleugeresa i simplicitat, perquè no aprofundeixen en res. Tot queda a la pell. La col·laboració garanteix sensibilitat, però millor no gratar gaire, que no hi […]

Golfus de Roma esdevé una autèntica festa del teatre, del clown, de la rauxa, de la picaresca, de la innocència i de l’amor. Amb una posada en escena magistral, una escenografia molt cuidada que interactua amb els artistes en tot moment i un acompanyament musical amb un gran pes en el directe, l’espectacle és veritablement captivador, ja des d’abans de començar. Tots els detalls es mostren cuidats fins a l’extrem. La música, sota la direcció d’en Xavier Mestres, és vibrant, marca el ritme de l’escena amb precisió i fins i tot acompanya molts dels slapstick que farceixen la interpretació. És un privilegi gaudir d’Stephen Sondheim, i la seva composició garanteix d’entrada l’èxit. La il.luminació, el efectes de so, la inclusió […]