Jordi Iglesias

Una posada en escena mínima però clarament intencionada i efectiva per a un gran text. Àlex Rigola torna a portar al teatre una obra de Roberto Bolaño i aposta per deixar tot el protagonisme a les paraules, el qual es trasllada a les veus sobre l’escenari. Una proposta que ens obliga a posar-nos a la incòmode pell d’una rata, a sentir el seu món on lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida a través dels seus ulls, del seu gust, de les seves orelles, del seu olfacte, del seu tacte… i per si algun espectador es despista en algun moment, una rata morta de mida humana sobre l’escenari blanc. Tanmateix la història atrapa […]

L’home de les màscares a Barcelona, Felipe Cabezas, i l’exquisidament impresentable Pere Cabaret signen aquest divertimento, un viatge impossible per reviure alguns dels referents de la literatura romàntica i fantàstica del segle XIX. Per uns dies la Sala Fènix es transforma en una misteriosa nau amb ambient de cabaret decadent i festiu, tripulada per uns personatges d’allò més estranys, amb unes estètica que podria ser sortida de l’imaginari de Tim Burton i un repertori d’habilitats en arts escèniques admirable. Escenes de teatre gestual, de màscares, d’objectes… algunes realment inspirades, lligades entre si amb escenes musicals corals. Si busques passar una bona estona en clau d’humor i, sobretot, si busques alguna cosa diferent… deixa’t caure un dijous per la Sala Fènix, […]

Senalló, soll, fitorada, tudar, xulla, sagí, saïm, xueta, quartó, capolar, perxades, llobades, roïssos, rapar, sòtil, torcar, llenegar, xerec… Totes aquestes paraules les escoltareu a Acorar, aquesta perla que ha regalat Toni Gomila al món. Plantejat com un monòleg, reviu el ritual de la matança per repassar el microcosmos que conforma la societat mallorquina. Una societat on la condició d’insularitat feia que les coses canviessin molt a poc a poc i les tradicions imperessin en les relacions socials. Una societat on el ràpid progrés arengat pel turisme de masses ha fet evolucionar convulsament i amb no poques contradiccions. Bé, una mica com a tot arreu però a la mallorquina manera. Una interpretació convincent i sentida, una posada en escena sòbria i […]

Pere Riera, autor i director de Barcelona, diu: “aquesta obra vol ser un acte de sentit reconeixement a tots aquells que van viure i somriure quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia”. Doncs vull donar fe que aconsegueix ser-ho. I ho fa d’una forma magnífica, amb molt d’ofici a tots els nivells, des del text a les interpretacions. Tot això recolzat per una producció potent que permet -entre altres- recrear amb realisme l’interior d’una casa benestant d’aquella Barcelona cruelment bombardejada pels feixistes. El resultat connecta emocionalment amb el públic de principi a fi: deixa anar algun somriure amb el començament costumista, serra les dents a mesura que enfila el drama i treu discretament el mocador […]

Els homes i les noves tecnologies de la comunicació. No ens suposa el dilema l’ou i la gallina, però ens en planteja molts altres pels canvis que suposen o poden suposar. I més en moments com l’actual on es sumen voluntats transformadores només amb un click. És un punt de partida interessant i centrar l’acció en una tenda d’Apple un encert sorprenent. Les actuacions són bones. El problema és el text: Comença molt bé, però es trenca el fil a mitja obra i perd la connexió amb el públic. Cal dir que ens ofereix algunes bones escenes sobretot a la primera part, però és per aquest motiu que te’n vas amb el regust del que podria haver estat.