Josep Maria Ribaudí i Martí

El cabaret no ha estat mai el meu espectacle preferit. Hi havia anat, encara que poc, habitualment amb colla de matrimonis i fora d’Espanya al temps de la “llei seca”, per veure un món diferent, o sigui gent en pilotes a l’escenari. També quan feia la mili —finals del 50— amb els amics. Avui a la Muntaner me n’he recordat, ja que el que fa la Maria Molins s’emmiralla en allò: Mary Santpere, Alady…, molta conya i poca cuixa. M’ha semblat carrincló, d’acudits fàcils (Millet, Rayoy) i coreografies de “pa broma”, com dèiem quan érem petits. Ningú ho ha fet malament, però res ha destacat, i com que la valoració la faig jo i sempre és subjectiva, doncs la deixo […]

Jo que sóc de teatre de text, vaig quedar abduït pels Kamchàtka, sota la direcció d’Adrian Schvarzstein, amb aquesta obra sense paraules però que diu molt sobre els refugiats, siguin polítics, immigrants il·legals o persones que demanen asil, i diu molt dels que els ajuden fent de guies o acollint-los temporalment, donant-los repòs. Tot això ho vam viure els afortunats que teníem entrada per aquest espectacle que crec que és un dels millor d’aquest Grec Festival. Jo en vaig viure una versió particular, ja que al cap d’una hora de córrer pels carrers del Poble Sec, fugint amagats, els pulmons em van dir prou i vaig tenir d’abandonar el meu grup. La sensació de que em vaig quedar voluntàriament al […]

Dues hores i mitja que se m’han fet llargues, molt llargues perquè pel meu gust res ha funcionat, començant per la idea. Calia començar fent una “gràcia” amb el Mario Gas dient que odia els musicals? Calia situar l’orquestra davant tot el gruix d’intèrprets? Calia fer entrar una quantitat ingent d’escolars per cantar i moure’s fen el que es pot esperar de tantes criatures petites? El que hauria calgut era que l’orquestra sonés bé o estigués ben sonoritzada, menys intèrprets i més professionals dels musicals. Busqueu per internet la cel·lebració del 25è aniversari de les Misérables a Londres, recital que es va fer al O² Arena. Sí, sí, allà ténen més pasta, però els diners no ho són tot. Crítica […]

¡Ay caballo grande que no quiso el agua! Sí, poeta en majúscules perquè les seves dramatúrgies sense les coplas, aquella poesia tan arrelada al poble, no serien les mateixes, ni la Bernarda, ni la Yerma… Si els fills de puta dels feixistes de Franco no l’haguessin assassinat, a saber la quantitat d’obres de ell que gaudiríem, però ens hem de conformar amb el que tenim, i aquestes Bodas són molt potents, i els de La Perla 29 amb Oriol Broggi al capdavant han entès el drama i ens l’han sabut servir com un menú auster però complet. Bé, auster no, perquè hi han afegit dos bons vins: un cavall i una música magnífica que ens ha acompanyat totas l’obra. Gràcies, […]

Songs of a New World és una obra molt representada per alumnes d’escoles musicals i teatres d’aficionats per la seva senzillesa al posar-la en escena, i és un error, doncs la seva dificultat vocal és notable. Jason Robert Brown fa unes composicions complicades tot i que de vegades no ho sembla: No són cançonetes Disney i molt menys cançons de l’estiu. Penso que Vocal Factory, responsable del projecte ha caigut en el parany de tants, i el resultat el vam veure el dia de l’estrena al Gaudí. Una mala opció que l’escola no hauria d’haver ofert als seus alumnes. Sí que ha d’oferir opcions per actuar davant de públic, però amb xarxa, suposo que se m’enten. Crítica completa » http://bit.ly/2upClPZ