Josep Maria Ribaudí i Martí

Un noi ens explica que finalment ha trobat el seu gos perdut, però aixafat i mort a la cuneta de la carretera, i ho fa des del fons del immensament llarg escenari i així en traiem la impressió que ens és una història completament aliena per a nosaltres, però s’incorporen a l’escena l’amo de la ferreteria del poble, doncs ha de comprar un plàstic per recollir les despulles, la seva mare, el veí/amant (el pare és mort) però també hi intervé quan es parla d’ell… i lentament tots aquests personatges es van acostant a la fila 1 fins que els espectadors ens hi veiem involucrats totalment. Una posada en escena de categoria a partir d’una idea fantàstica. El text d’Albert […]

Doncs sí, perquè per a mi la FlyHard s’està convertint en una marca, una manera de fer teatre, naturalment en una marca catalana. El Sergi Manel Alonso ha escrit una peça que encaixa perfectament en l’estil de la sala; és desenfadada, divertida, sobre gent jove, amb problemes de gent jove, amb anhels, amb amor, amb por a l’amor… i amb una cosa que, tot i semblar una paradoxa, és molt catalana: el bilingüisme i el català “no normatiu”. Atenció que això li dona un toc realista perquè l’acció passa a Barcelona i tothom sap que a Barcelona no es parla com al meu poble. No és la gran obra de la temporada, però us la recomano. Us ho passareu bé.

Sí, es poden fer coses molt importants, i avui al Teatre del Raval ho hem vist. Han importat aquest musical que es va estrenar al Fringe de Londres el 2011 i amb un equip fantàstic, molta imaginació i cabassos d’entusiasme, han posat en marxa el que possiblement serà el musical d’aquesta temporada. Una història que emociona pel que explica i perquè una mala transició política ens va amagar massa coses i que, apart de la càrrega emocional, s’ha fet amb un rigor i una excel·lència poc comuna. Aneu a veure-la; us adonareu que tres músics en estat de gràcia poden sonar com una orquestra i nou cantants t’emocionen perquè a més són grans actors. Teniu temps fins el dia 10 […]

Sí, és el que m’ha semblat The Hole, molt soroll per a res. Jo esperava un bon espectacle de cabaret, un cert erotisme, bona música, ambient “canalla” i textos amb mordent. He quedat ben arreglat! A més, part de les coses que promet el programa són falses i per acabar-ho d’arreglar no diuen ni els autors, o sigui que fins i tot el plaer de dir “me cagum amb…” ens han furtat. Se’n salven els quatre cantants-majordoms, els dos equilibristes i el muntatge amb tauletes en contes de butaques. La resta a més de fluix, de cara a la galeria. Una altra nit perduda, òndia!

Sis mamelles, sis culs (tres de davant i tres de darrera) i poca cosa més, és el que n’hem tret de l’espectacle del Espai Lliure de Montjuic. Una obra fluixa, molt fluixa explicant una història, mig parlada, mig cantada, que no ens ha aportat res. Escenografia i il·luminació correctes. La resta, lamentable i per acabar-ho d’adobar les noies en nu integral (si exceptuem aquella mena de cinturons que els hi aguantaven les cartutxeres dels inal·làmbrics) m’imagino per donar-hi un toc, un toc que ja no impressiona a ningú. Avui ensenya el cul fins i tot el Boadella (però val a dir que els de les nenes era més bufó).