Josep Maria Ribaudí i Martí

Juraria que sí, i això no seria dolent si es deixa plena llibertat al creador, però en aquest cas no sembla que hagi sigut així perquè, amb tots els respectes, m’ha fet pensar en les obres que li feien al Paco Morán i al Pera, o a l’altra Paco, el Martínez Soria. Per entendren’s les T han fet de T. Si haguessin tingut el valor de canviar de registre aprofitant l’aniversari, allò d’any nou vida nova, jo m’hauria tret el barret, ni que no els hagués anat massa be. Ho dic perquè ho penso, però admeto que ha de ser difícil tenir el valor per saltar al buit. Crítica completa » http://bit.ly/2uaMtgb

Hi ha companyies de teatre que sí, juguen en una altra lliga i ara s’han ajuntat el pa i la gana: Complicite de Simon McBurney i la Schaubüne de Thomas Ostermeier, i ho han fet per atacar una obra del gran Stefan Zweig: Ungeduld des Herzens aquí titulada Beware of Pity. Dues hores d’intensitat explicant la confessió d’Anton Hofmiller quan era lloctinent del exèrcit austrohongarès, just abans de l’esclat de la primera guerra mundial. I es clar, Zweig, gran bussejador de l’ànima humana ens parla de l’honor, però especialment de la compassió i la pietat, i el director McBurney ho fa amb el seu estil habitual —recordeu fa cinc anys el Mestre i Margarita?—, amb projeccions, amb aturades, amb una […]

Per una banda tenim a Emma Vilarasau i Mar Ulldemolins defensant una història ben poc creïble: una joveneta inexperta intenta entabanar a una periodista que ja porta esperons, tipus Oriana Fallaci; com si es pensés que es mama el dit. De l’altra la germana de la periodista, Imma Colomer en estat de gràcia, que sembla que interpreti una funció apart. Llàstima que no l’hagin desenvolupat més la seva història, la relació amb el gat Muriel i una pila de coses que li passen o li han passat. Llàstima perquè amb ella l’obra rutllava. Vaja, que els hi ha robat la funció Crítica completa » http:// http://bit.ly/2uVUouv

Un espectacle familiar, per a totes les edats, un regal que ens han fet els del Teatro delle Bricciole de Parma instal·lats al auditori de la Fundació Miró. La major part fet manipulant llibres pop-up, d’aquests que al obrir-los emergeixen figures en relleu. Un pugilat (incruent) entre les dues actrius Beatrice Barrufini i Francesca Ruggerini que, menys parlar, han fet de tot: moviment, expressió corporal, onomatopeies… Realment genial. He estat observant al públic i marrecs d’escassament tres anys reien dels mateixos gags que em feien riure a mi. D’això se’n diu abastar a tots (però tots) els públics. Crítica completa » http://bit.ly/2sWwSw0

Dels que fan mal perquè el tema és pelut, perquè les obres de denúncia fan forat quan el nivell artístic és alt, i perquè en aquest cas ho és molt d’alt. Els textos de Carla Rovira són molt bons, la música de Clara Peya t’abdueix i les coreografies de l’Ariadna Peya són possiblement les autèntiques protagonistes de la funció. Els moment en que la noia violada intenta rentar-se per treure’s el fàstic de la pell, és antològic, i ho dic jo que en dansa vaig molt fluix, però el meu estómac mai m’enganya. Un espectacle que s’ha de veure i s’hauria de fer veure, penso, principalment als instituts on, diuen, que encara hi ha molt masclisme. Tenim molta feina pendent. […]