Josep Maria Ribaudí i Martí

… per culpa d’una història fluixa, i d’un guió pobre no se’n treu res ni en teatre ni en cine. Si a més d’anar curt en el relat, les músiques que hi penges no tenen massa personalitat, navegant entre el pop i tocs de disco, la cosa es pot fer pesada. Estem patint un bluff de musicals a casa nostra i hauríem de vigilar perquè no tenim un suport “industrial” potent en aquesta especialitat, i si no vigilem, això ho podríem pagar car (com que se n’anés tot a prendre pel sac en quatre dies).     Crítica completa »  http://bit.ly/2mFpoes 

Aquest Romain Gary que es va burlar de mig França, i els de Sixto Paz, que s’han fixat en un cas real que en principi com a trama no en donaries ni un duro, però… hi ha gent que rumia. Obra estranya amb una posada en escena magnífica, ben interpretada i una execució brillant. Plena de simbologies. La vida d’un home que va fer una pila de coses importants, però no en va tenir prou. Li faltava fotre la bleda al clatell de mig França, i en aquest país hi ha coses intocables… mon Dieu.     Crítica completa »  http://bit.ly/2mqperx 

Diria que no però podria ser perquè es tractava d’Alícia… i a més n’he vist cinc d’Alícies a l’escenari, i jo no havia begut res… i sentia unes músiques que m’enbolcallaven… El que ha passat és que el Pablo Ley (autor) i el David Maqueda (director) han muntat un caos a l’escenari de l’Atrium que ens ha deixat descol·locats. Per començar no hi hem entrat per la porta, sinó que hi hem aterrat després de caure hores i hores des del forat d’un arbre… em sembla que no afino massa avui. Aneu a veure-la i us fascinarà. No penso dir res més, que després la meva dona em renya.     Crítica completa »  http://bit.ly/2mGIDoK

Pels que no ho sabeu aquesta expressió, entre els teatreros empedreïts  ja s’ha convertit en un adjectiu que vol dir que… que… bé, molt al estil de la casa. Barbes de Balena és divertida, entremeliada, dinàmica… i molt ben feta. Bona direcció, bones interpretacions, excel·lent vestuari, música interessant i sota aquesta capa amable, una crítica al doble encotillament de les dones fins fa ben poc… o potser fins ara. Al Maldà s’estan creant un estil i això és bo, com en aquells restaurants que hi vas tranquil perquè, tindran dies millors que altres, però saps que mai et donaran merdaca (aquesta paraula em sembla que no existeix).     Crítica completa »  http://bit.ly/2mgQJDw

Així li deia Bertolt Brecht a Karl Valentin, l’autor de les peces breus que avui he vist a la sala Frégoli de La Seca. Una dotzena d’elles escollides pels de Taganrog Teatre i dirigides per Lluïsa Mallol. Teatre de l’absurd en la seva més àmplia qualificació. Pel meu gust és d’aquells espectacles que queden una mica encotillats en un teatre, doncs demanen la proximitat i interacció dels locals nocturns tipus cabaret, però no ha estat un problema, la funció ha passat en una bufada i el públic ha sortit molt content.     Crítica completa »  http://bit.ly/2mbElaF