Josep Maria Ribaudí i Martí

…home-dona, senyor-criat, moral estreta-llibertat… d’això va Júlia, l’obra d’Strindberg passada pel sedàs de l’equip de l’Atrium. El director Raimon Molins ha continuat “eixamplant” la petita sala del carrer Consell de Cent a base de la utilització (inteligent) del vídeo, aquest giny que utilitzat amb coneixement en el doble sentit de dominar el mitjà i sentit comú, es demostra una eina útil en el plantejament d’algunes posades en escena. Molt bones actuacions de Patricia Mendoza, Jordi Lordella i Mireia Trías. Aquesta Trilogía de la Imperfecció està funcionant molt bé. Ja esperem la tercera que tancarà el cicle.   Crítica completa » http://bit.ly/2jZo6tu

No fet per a la vida contemplativa, els resos i el cant gregorià; un àngel que vol fer coses, col·laborar, ser útil, no massa convencional com a àngel, doncs ensopega amb una caixa, pica amb la canyella de la cama i deixa anar “hòstia!” tan fort que Déu li envia llamps i trons, però de seguida demana perdó; és bona gent. Pepa Plana parla poc, però domina molt bé l’expressió corporal i especialment la facial. Un pallasso diu molt amb la cara i ella sap transmetre una tendresa que a l’espectacle li va com anell al dit, és més, li és necessari. A mi m’ha fet pensar en la Giuletta Masina de L’Strada de Fellini, aquella mirada transparent, potser de persona un […]

Pel meu gust manca de finezza; l’he trobat cridanera i una mica barroera. El vestuari actual tampoc m’ha acabat d’ajudar, doncs el llenguatge i la manera de fer eren del settecento; la tonteria com anaven darrera la dona, els obsequis que un li feia… i això dit dins d’una americana m’ha grinyolat. Potser tenia massa espectatives, de vegades passa. Llàstima perquè és una obra magnífica i jo Goldoni el tinc situat molt amunt. Apart d’això els penne rigate que han servit com a sopar al descans, estaven la mar de bons i calents, cosa d’agrair.     Crítica completa » http://bit.ly/2jh2mgr

… per veure un bon (no, excel·lent) musical, Us acosteu xino-xano a la plaça Margarida Xirgu, entreu a l’Institut del Teatre, demaneu unes invitacions i podreu entrar a la Sala Ovidi Montllor per veure Urinetown. A la que engeguin quedareu clavats a la butaca i només us aixecareu per aplaudir, aplaudir i aplaudir. Es tracta d’una comèdia musical satírica contra el capitalisme, el populisme, la burocràcia, la corrupció… i per si fos poc també es burla de la forma clàssica dels musicals de Broadway. Per acabar de donar forma a l’obra, trenca l’esquema que el públic convencional s’espera i els dona pel sac negant-nos un final feliç. Com es pot comprovar té tots els elements per posar-se a aplaudir  fins […]

  Que a una gran part dels espectadors ens han destrossat l’obra amb els seus crits, riallades escandaloses i “yuhuus”. Als de Origen Produccions amb amics així no els calen enemics. La producció potser ha pecat d’un excés d’ambició perquè l’obra és complicada, amb moltes trames, però penso que se n’han sortit prou bé. En condicions civilitzades potser els hauria posat 4 estrelles, però amb aquella patrulla de “hooligans” sóc incapaç de valorar-la bé i la deixo en 3. P.D. Els baladrers eren amics que anaven a donar suport, animar i fer de claca. penso que van aconseguir just el contrari.   Crítica completa » http://bit.ly/2k9emjO