Josep Maria Ribaudí i Martí

El Pollo Campero, coñe, una companyia de teatre… així… com de performances… modern… bé, jo ja m’entenc. Les seves obres són… com… bé… diferents, jo ja m’entenc. —Veu en off: escolti ens explicarà alguna cosa o tanquem barraca i tal dia farà un any—. D’acord. Las Pollo han muntat un espectacle titulat Las Actrices Siempre Mienten en que ens expliquen velles experiències, càstings en que van assistir, assagen escenes, pensen en veu alta records, ballen…, no sé si queda clar. És molt íntim ja que primer les acompanyem als camerinos i allí mentre en canvien de roba, es maquillen i pentinen, ens expliquen… coses. Em sembla que avui no estic fi, però aneu-hi, de veritat. Tornen a l’Antic els dies […]

I per això no m’ha acabat d’emocionar i em sembla que ja en sé el motiu. Mouawad escriu sobre el que li ha passat a la vida, que no és poc, Els que l’hem seguit veient totes les obres que s’han representat a casa nostra sabem molt del que ha sofert i el munt de dimonis que intenta expulsar. Si per a mi hagués estat la primera obra d’ell m’hauria fet plorar, però el que m’ha dit aquesta vegada “ja ho havia plorat”. Excel·lent actuació i direcció, així com la il·luminació. Ernest Villegas s’hi deixa la pell. Crítica completa » http://bit.ly/2gKxEYd

Perquè ella es vol divorciar, però ell no, i això pot ser un problema… pels que es volen divorciar. Una trama lleugera, una mica feble i amb un discurs una mica reiteratiu, però m’imagino que l’obra no pretenia res més que divertir, i l’autor —Oriol “Antonieta” Tarrason— ho ha aconseguit. Com a director també ha portat al duo interpretatiu —Annabel Castan i Dani Arrebola— a un nivell considerable, i amics, romans, compatriotes, aquí hem vingut a veure una comèdia lleugera, a passar-ho bé i penso que els responsables de la funció ho han aconseguit. De tan en tant als que veiem força teatre ens va molt bé desengreixar i veure coses laxants, i no parlo de restrenyiment. Crítica completa » […]

Vist el que passa avui al món, no sé si és tan absurd. Ionesco sabia molt bé on tenia el dit i on era la nafra, o sigui que… Amb una excel·lent traducció de Joan Tarrida, Glòria Balañà ha dirigit unes Cadires molt ben alineades amb l’ajut de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez, que han estat especialment encertats al servei d’aquest convidats que no existeixen, fantasmes, éssers del “no res” —Heidegger, Sartre…—. Penso que val molt la pena arribar-se al Teatre Akadèmia per assistir a la reunió convocada pel Vell i la Vella i escoltar al orador que han contractat malgrat el petit inconvenient de que… és mut. Crítica completa » http://bit.ly/2gpKIBi

Alguns diuen a la tercera, però avui ha estat a la segona, perquè jo aquesta obra ja l’havia vist i ni me’n recordava. Aleshores la vaig valorar amb un sol aplaudiment, però és que la van fer en alemany i el sobretitolat no funcionava; toma! http://bit.ly/1Jn8PcR Avui ha anat diferent, i a fe de Déu que aquesta canalla que fan Wohnwagen a la Seca l’han muntat grossa. Ho han fotut tot de potes enlaire, com si per la sala Joan Brossa hi hagués passat un tornado… o una companyia de teatre postmodern, i entre un dimoni que no calla, una fada que és un “fado”, una una bruixa molt dolenta que està mol bona… continuo? una parella que s’han enamorat… […]