Josep Maria Ribaudí i Martí

Un musical (?) que potser no és un musical, però sortireu del teatre xiulant cançons que us han portat records. Un equip molt ben coordinat per Moisés Maicas ens ha fet un repàs per les obres del bard d’Stratford de la mà de grans músics, Zandona, Verdi, Bernstein, Porter que es van apropiar de les seves històries… òpera, musicals, tan li fot, on és la diferència? Només amb l’acompanyament d’un piano que s’ha carregat tota la funció a l’esquena, ens ha semblat escoltar una orquestra simfònica. Nit de re-estrena amb un Maldà a vessar, i com en les grans nits, el públic ha obligat a fer un bis. Crítica completa » http://bit.ly/1Yn7RpX

És l’obra d’un dramaturg novell, jove, insultantment jove, que viu del teatre… perquè fa d’acomodador al Lliure. Ah la vida… Una obra que vol que reflexionem sobre la civilització del espectacle, però el que provoca són una sèrie de reaccions, sotracs, de vegades al·lucinacions, sensacions estranyes d’admiració, dubtes, inquietud, excitació per la càrrega eròtica que té en moments determinats… Fa de mal explicar, però fascina i la fascinació és una de les sensacions per la que em deixaria arrossegar a la fi del món. Un treball precís del director Guillem Gefaell i quatre actors en estat de gràcia. Feu un forat a l’agenda i aneu a veure-la, no sigueu rucs; és imprescindible. Crítica completa » http://bit.ly/1UF5YiM

M’ha costat entrar en la dinàmica de la peça; de fet no ho he aconseguit. La idea de desdoblar el personatge en dos està bé, però no m’ha portat a cap lloc que m’interessés i algunes parts s’han allargat fins a l’infinit. Segur que no és el meu tipus de teatre, però com deia aquell mossèn bisexual, s’ha de provar tot. S’ha d’admetre, però, que els dos intèrprets s’hi han deixat la pell i quasi tots els espectadors els han gratificat amb una tanda impressionant d’aplaudiments. Me n’alegro de tot cor. Crítica completa » http://bit.ly/28lHYeR

I confusa; a mi no m’ha entrat i al final demanava l’hora (em sembla que els futbol ho diuen així). Tres històries enllaçades (o no, segons alguns). Barreja de ficció i realitat (amb tocs de ficció)… Jo m’he avorrit. Al final, el que més m’ha interessat per morbo, saber si el mossèn estava embolicat sexualment amb la germana de la visionària, no ho he pogut aclarir, cagumdena. Crítica completa » http://bit.ly/1srb9wc

Sí, el més fluix dels tres que s’han fet. Els dos anteriors van anar de molt bé a regular. Aquest és fluix, fluixet. Té coses divertides com l’homenatge a Mr. Bean o el leitmotive del lladre, però en general li falta gruix, i així costa d’aguantar una hora llarga. Els actors s’entreguen, però quan falta “xixa” no hi ha res a fer. Crítica completa » http://bit.ly/1O3nkt8