Josep Maria Ribaudí i Martí

Però genial. Un home fet merda en una sala d’espera. Que hi fa? I de què es queixa contínuament? Perquè crida contra tothom quan està sol? L’escolta algú? Doncs no, i quan la sala s’il·lumina més àmpliament ens adonem que l’únic que hi ha present és un cadàver damunt una taula de fer autòpsies. Colló! Però ell, que és el pare del mort no es pot aturar. Anirem entrant en el tema lentament, feixugament… tràgicament. Excel·lent adaptació i direcció d’un Jordi Prat i Coll magistral que ha portat a Oriol Genís a l’excel·lència. Val la pena no perdre-se-la. Fins el 17 d’abril. Crítica completa » http://bit.ly/23cWjtZ

I segurament per culpa d’això no hi he entrat. Ja em va passar amb la Pols, del mateix autor. Alguna cosa no deu lligar entre nosaltres. Dintre de poc s’estrenarà al Lliure de Barcelona, i opinions més autoritzades que la meva segurament en faran valoracions que podreu consultar. Crítica completa » http://bit.ly/1RW0wwR

He seguit la vida d’aquestes cinc germanes d’un poble irlandès dels anys 30, que portaven una vida estreteta per culpa del que diran, de la repressió i el guardar les formes, tot i que elles es voldrien alliberar amb coses tan simples com acudir al ball de agost per celebrar la collita… però que hi faran cinc dones solteres sense parella? Ferran Utzet ens ha servit un magnífic retaule d’aquella societat, ajudat per una posada en escena magnífica, ajudat d’una molt bona il·luminació i un vestuari exacte. Bravo! Crítica completa » http://nubr.co/VONWY6

Que ens han obsequiat amb aquest El Rey parlant d’un no ningú, un inútil, un home acabat que pel que sembla ja no serveix a ningú, ni per a les seves amants, però en la desfilada l’han acompanyat una galeria de mòmies que van fer i desfer en aquest país desgraciat que és Espanya. El trio Bermejo, San Juan i Toledo ho han brodat i no han deixat allò que en castellà en diuen títere con cabeza. Boníssima posada en escena i il·luminació (que m’ha recordat Urtain). Crítica completa » http://bit.ly/1p5wh9y

I tot ha estat molt correcte, ben interpretat, el vers ben dit, excel·lent vestuari, l’escenografia potser un pèl exagerada amb els trencaments de parets… I doncs? Potser la directora no ha sabut diferenciar el canvi entre la primera i la segona part, la dialèctica d’esgrima quan Lope de Figueroa i Pedro Crespo es mesuren, al principi, i quan l’alcalde es dol per la pèrdua del seu honor per culpa de la violació de la filla. Tot i així ha estat un bon espectacle que el públic del Lliure ha aplaudit abatament. Crítica completa » http://bit.ly/1QsWh9k