Josep Maria Ribaudí i Martí

Aquest espectacle el vaig veure el març passat al Teatre Joventut de l’Hospitalet i vaig quedar impressionat, tot i que amb els espectacles de la Zaranda sempre em passa, en sóc addicte. Tècnicament és impecable. La banda sonora de Wagner, el vestuari zarando, zarando, bates d’hopital, bolquers de gent gran, i a l’hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d’avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d’amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l’esperpent i la tendresa, […]

Tots: Allen, Rigola, els “seus” actors i l’equip, en un retrobament magnífic, uns i altres en estat de gràcia. Cony! que bo és el teatre quan es bo! Ens hem divertit i hem disfrutat dels innombrables matisos que ofereixen les peces de Allen ben portades. El de Manhattan té un bisturí esmoladíssim a l’hora de disseccionar els matrimonis de classe mitjana alta, intel·lectuals, sofisticats, bevedors de vi blanc en copes altes, i Rigola ho ha sabut transportar a la Barcelona actual amb un català planer, però precís. Enhorabona també a Focus per haver-la programat. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè penso que ni en l’adaptació ni en la direcció l’hi han agafat el to, el to que es mereix una comèdia moderna en que intel·ligència, xispa i ritme són necessaris. El programa de mà parla de teatre de l’absurd… doncs no. La peça te moltes coses absurdes, però no és teatre de l’absurd, al menys com l’entenia Ionesco. Un director que ha fet coses excepcionals i quatre bons, boníssims intèrprets han fet que alguns, enganyats, hàgim anat al Condal a veure això. No totes s’endevinen. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Com un sorbet de llimona, perquè és àgil, divertida, musicalment impecable i com el seu nom indica: ràpida i animada, i amb el valor afegit d’una pila de gags intercalats Tricicle style, no en va la dramatúrgia i direcció són de Paco Mir. Les situacions més trivials van encoixinades amb la millor música de Mozart, Debussy, Vivaldi, Boccherini o Bach, sempre cantada a capella. Us deixarà el cos de bon rotllo, no com quan parlen García Albiol, Pablo Iglesias o Albert Rivera. Només per això val la pena anar al Teatre Goya. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Sí, és una peça molt difícil, com ho va ser la vida de la seva autora que es penjà als 28 anys. Sarah Kane no va tenir una vida fàcil de depressió en depressió fins que va decidir acabar amb tot. Va escriure l’obra poc abans de suïcidar-se i realment esgarrifa el que diu. No tinc clar que el tractament de l’obra hagi estat el més indicat, però si vull constatar que l’Anna Alarcón ha estat immensa, deixant-s’hi la pell, i per tant penso que ha estat ben dirigida. penso que els forts aplaudiments han estat dirigits a ella. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/