Josep Maria Ribaudí i Martí

I m’ha decebut una mica, o força. Penso que ha fallat el text i la manera de representar-la. S’ha m’ha fet pesada, allò que en castellà (l’obra és en aquesta llengua) en diuen cansino, que no acaba d’arrencar i tu interiorment vas dient “au va, va…”. No diré que els actors ho hagin fet malament, el que passa és que el que tenen escrit no els permet lluïr-se. Llàstima http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè, entre altres coses, toca molt bé el tema de les llengües minoritàries, i d’això els catalans en podríem impartir postgraus. De fet la llengua (l’obra passa al Canadà on el francès és minoritari) és el detonant que fa que una dona d’una alta posició, tan laboral com de reconeixement, exploti. “La protagonista no sap encara com és de ple el seu got… No sap que la gota que està a punt de fer-lo vessar l’espera, pacient, a la seva cambra del seu hotel d’Ottawa”. Són paraules del autor. Magnífica obra, magnífica posada en escena, magnífica direcció, interpretació… magnífic tot. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Crec que és el qualificatiu exacte per aquest Shakespeare que en són tres. Penso que Guillem-Jordi Graells i Josep Maria Mestrs han sabut agafar-li la mida exacte per fer-l’ho amb rigor i en conya. Felicitats. Excel·lent tot; posada en escena interpretacions, escenografia, vestuari (i perrucari)… en fi, quan agafes un paio com el d’Stratford i el fas bé, el resultat és impagable. Jo encara flipo de veure el Boixaderes, seriós, cenyint una espasa de fusta a la cintura, o veure a tota la penya ballant i tocant la pandereta, i en canvi l’obra s’ha fet amb tot el respecte i el màxim rigor. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Això ja ho sabíem; els interns del manicomi de Charenton representen una obra escrita pel marquès de Sade, i és clar, sonat ell i bojos els altres… La peça de Weiss no ha perdut gens amb els seus cinquanta anys a l’esquena, i els sevillans de la Atalaya penso que l’han brodat. En una escenografia espectacular per senzilla, però innovadora, s’han mogut entre les immenses cortines blanques, han actuat, han cantat… i al final la Charlotte Corday ha assassinat a Marat mentre estava a la banyera, tal com estava previst. Si la voleu veure només teniu temps fins a diumenge.

Una mena de conferència teatralitzada ha estat aquest espectacle de Pep Tosar, excel·lent, equilibrat, innovador, respectuós, perquè… qui no admira a García Lorca? Els quatre feixistes de puta que el van matar, però la bona gent queda embadalida amb els seus poemes i obres de teatre. Doncs com a conferència ha estat de luxe, amb cantaora, guitarrista, percussionista i bailaor, i Tosar com a relator. Per acabar-ho d’arrodonir, unes projeccions videogràfiques de categoria amb entrevistes fetes en un tren, de Madrid a Granada, simbolitzant el tren que mai havia d’haver agafat Federico, el tren que el va portar a la mort l’agost del 36. Una vergonya nacional. Sempre em pregunto: què hauria pogut arribar a fer aquest crack si no […]